Bona tarda companys i companyes.

Arran de la realització de l’enquesta amb les famílies, vam decidir que la primera sessió tindria lloc el dijous 4 de desembre al SIS. Un cop decidit el dia es va avisar prèviament les famílies per missatgeria instantània.
Quan va arribar el dia, vaig preparar la sala, tenint en compte tots els materials necessaris i procurant crear un ambient acollidor per promoure la participació de les famílies.
A continuació, adjunto una fotografia de l’espai:

Estava molt nerviosa, ja que era la meva primera experiència amb les famílies com a psicopedagoga impartint una formació. Vaig preparar el projector i els vídeos, vaig parlar amb la meva coordinadora i vaig imprimir la informació per poder-la lliurar a les famílies. A més, vaig anticipar possibles preguntes que em podrien fer i vaig cercar informació per tal d’oferir un bon servei i poder respondre adequadament als seus dubtes.
Amb què em vaig trobar? Que no va aparèixer cap família. Vam esperar aproximadament mitja hora i ningú es va presentar.
He de dir que em vaig posar força nerviosa, però la meva coordinadora em va tranquil·litzar, comentant que darrerament s’estava observant una baixa participació en les activitats proposades. Davant d’aquesta situació, vam aprofitar que no hi havia cap família per avaluar quins podrien haver estat els motius de la manca d’assistència.

Vam arribar a les següents conclusions:
1.     Havia estat un mes amb molts tallers programats per part del SIS i possiblement, les famílies se sentien saturades.
2.     L’horari (de 10 a 11 h) no era l’adequat, ja que moltes famílies treballen o compleixen tasques diàries al matí. En canvi, a la tarda quan venen al SIS a deixar els i les infants, els /les resulta més fàcil quedar-se.
3.     El temps meteorològic també hi va influir o això creiem, ja que aquella setmana va començar a fer molt fred i fins i tot, l’assistència dels infants al SIS es va veure reduïda.
4.     El fet de presentar el taller amb un enfocament molt formatiu podria haver-hi desincentivat la participació.

A partir d’aquesta anàlisi, vam plantejar diverses possibles solucions:
1.     Tornar a passar una enquesta a les famílies per consensuar dies i horaris més adequats.
2.     Parlar amb els Serveis Socials Bàsics (SSB) perquè també difonguessin la intervenció entre les famílies amb les quals tenen contacte.
3.     Oferir la formació en un format més informal i proper com ara un “cafè amb famílies”, per motivar l’assistència i fomentar un espai més conversacional. De fet, vàrem reflexionar sobre si la Sala polivalent era la més adequada i vàrem proposar poder fer la següent sessió a la Cala “Espai familiar” per crear un clima més acollidor i proper.

Finalment per concloure aquesta entrada en el portafolis, haig d’esmentar que tot i que la sessió no es va poder dur a terme considero que la situació va ser bastant enriquidora en l’àmbit professional.
Un dels aspectes més rellevants per a mi ha estat l’assumpció d’un rol diferent del realitzat normalment a la meva tasca com a educadora referent dels grups, ja que era el primer cop que assumia el rol de professional que realitza una intervenció directament amb les famílies. Aquest fet va afavorir que preparés i planifiqués tota la sessió d’una forma rigorosa i organitzada, tant amb l’adequació de l’espai, com el material, com a l’hora de coordinar-me amb l’equip, així com en la recerca i preparació de la informació tot anticipant-me a possibles preguntes que poguessin sorgir.
Sí que és veritat que el fet de treballar amb persones adultes directament em generava certa inseguretat i possiblement per aquest motiu, vaig donar tanta importància als aspectes previs a la intervenció. Tanmateix, aquesta experiència m’ha fet recordar que per realitzar una bona intervenció educativa s’ha de començar molt abans del moment de la intervenció i m’ha fet reflexionar sobre la meva pròpia feina també, perquè a vegades la comoditat del dia a dia o la rutina fa que ens oblidem i es descuidin alguns elements fonamentals.
D’altra banda, tota la situació em va generar frustració. Així i tot, la meva coordinadora amb el seu suport em va fer veure aquesta situació no com un fracàs, sinó com una manera d’analitzar la situació des d’una mirada professional. Conjuntament, vàrem poder analitzar els possibles factors que havien influït en la baixa participació de les famílies i vam poder reflexionar.
De fet, aquesta experiència m’ha permès comprendre que la participació de les famílies no depèn únicament de la qualitat del contingut ofert, sinó també de diversos factors contextuals que condicionen la seva implicació. De fet, Badia (2021, p. 26) assenyala que és fonamental el coneixement de les variables personals de les persones participants, ja que aquestes poden actuar com a factors que afavoreixin o dificultin l’èxit de la intervenció psicopedagògica.
El que tinc clar és que com a futura psicopedagoga, he après la importància d’adaptar les propostes a la realitat de les persones participants, tot promovent l’escolta de les seves necessitats, com ara la flexibilitat horària, l’accessibilitat, la percepció de la utilitat de l’activitat o la possible saturació de propostes, entre d’altres.
De manera que a partir d’aquesta situació, he pogut analitzar els diferents elements que poden actuar com a barreres i dificultar que les intervencions socioeducatives es desenvolupin de manera eficaç. Aquest procés d’anàlisi i reflexió posa de manifest la necessitat d’una pràctica professional conscient i ajustada al context. Tal com assenyala Trilla (1989, p. 16) en pedagogia, igual que en altres disciplines epistemològicament properes, no se li exigeix únicament donar compte amb rigor i sistematicitat de la realitat de l’objecte al qual es refereix (l’educació), sinó també cercar les formes més adequades d’intervenir-hi i reflexionar sobre el sentit d’aquesta intervenció.
En aquest sentit, aquesta experiència m’ha permès relacionar la teoria i la pràctica, reforçant la importància de la reflexió com a eina clau per a la millora de la intervenció psicopedagògica.
I finalment, gràcies a aquesta experiència viscuda, em quedo amb la idea que l’avaluació contínua i la capacitat d’adaptació són dos dels elements clau per millorar la intervenció educativa i continuar creixent com a professionals de la psicopedagogia.

Bibliografia:

Trilla, J. (1989). La relació teoria-pràctica en la pedagogia de Paulo Freire. Temps d’Educació, (1), 15–32.  https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6962663

Badia, A. (2021). Principis i fonaments de la intervenció psicopedagògica. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. PID_00283795