L’objectiu d’aquesta sessió era oferir a les famílies recursos i eines per planificar i estructurar l’ús de les pantalles a casa, amb la finalitat de reflexionar sobre la manera com dialoguen i es comuniquen dins l’àmbit familiar.
L’activitat proporcionava estratègies i pautes concretes per regular i supervisar l’ús de la tecnologia. En aquest post no em centraré a analitzar la baixa participació, ja que, que cinc mares assistissin ja representa un bon començament, tenint en compte la participació anterior i les dates. D’aquestes cinc participants, dues ja havien assistit a la sessió anterior.

Aquesta vegada vam realitzar la sessió a la sala Polivalent, ja que la Cala “Espai Familiar” estava ocupada. Tot i que a l’inici vam passar una mica de fred, la temperatura es va tornar més agradable a mesura que avançava la sessió.

Desenvolupament de la sessió:
Per començar, vaig fer un resum de la sessió anterior amb l’objectiu de posar al dia les noves participants i refrescar la memòria de les que ja havien assistit. A continuació, vam col·locar a la pissarra tres categories: “Riscos”, “Alternatives” i “Acompanyament”. Abans de repartir les targetes, vaig preguntar a les mares si coneixien el significat de cada paraula i totes van confirmar ràpidament que sí.
Després, es van entregar a cada participant diverses targetes desordenades. Aquí vaig cometre dos errors:

• Les targetes estaven impreses en català i algunes mares van tenir dificultats per entendre-les, així que vam haver de llegir-les en veu alta i explicar-ne el significat en castellà.

• Les targetes tenien el mateix color que els títols de les categories. Per això, vam modificar la dinàmica abans de començar i en comptes d’elevar les targetes i col·locar-les en el títol corresponent, les llegíem en veu alta i posteriorment les vaig ubicar jo mateixa amb l’ajuda d’alguna participant, per crear un mapa visual del coneixement compartit.

La dinàmica consistia a col·locar cada targeta en la categoria que consideressin més adequada segons el seu contingut. A mesura que les vinculaven amb la categoria, es generava conversa sobre les frases. Al principi, la participació va ser tímida, ja que algunes mares temien ser jutjades. Va ser quan una d’elles va compartir un conflicte amb el seu fill que la dinàmica va començar a desenvolupar-se de manera més fluida, animant la resta a intervenir. Aquest moment va ser especialment interessant, pel fet que permetia observar com raonaven les mares: si de manera individual, consultant les altres, qui estava més implicada i qui menys motivada.
La dinàmica va fluir molt bé, probablement gràcies a la mida reduïda del grup. Algunes mares reien, altres mostraven inseguretat i consultaven contínuament, però en general hi va haver un alt nivell d’interès. La categoria que més els va costar diferenciar va ser la d’“Alternativa” i “Acompanyament”, mentre que els “Riscos” es van identificar ràpidament.
Un cop col·locades les targetes, vam fer una revisió per categories. Van sorgir debats que evidenciaven que sovint el seu pensament se centra a resoldre problemes immediats en lloc de planificar hàbits sostenibles. També van compartir experiències personals i van expressar preocupació pel benestar emocional dels fills i filles.

Totes les participants es troben en situacions de vulnerabilitat. Moltes van comentar l’estrès que senten en el dia a dia, la sensació de saturació i la manca d’habilitats o recursos per gestionar certes situacions. Algunes també van mencionar sentir-se poc escoltades o sense suport per part de les seves parelles a l’hora d’establir límits.

El més rellevant que vaig extreure de la sessió va ser la motivació d’algunes mares per aprendre i millorar, evidenciada en la seva disposició a participar i escoltar. Al mateix temps, va quedar palesa la seva necessitat de rebre estratègies pràctiques i aplicables per evitar conflictes relacionats amb les noves tecnologies, en lloc de conceptes abstractes.

Per concloure, vaig fer que cada mare triés dos targetes i expliqués el motiu de la seva elecció, generant un espai de diàleg i aprenentatge compartit.

Observacions principals:

• Les mares mostraven necessitat de suport, escolta i guia.

• Esmenten experiències d’estrès i saturació en el dia a dia.

• Mostren motivació per aprendre i millorar.

• Es percep, poca autocrítica respecte al seu propi ús de les pantalles, tot i ser conscients de la necessitat de gestionar millor el temps amb la tecnologia.

• Es presenten, problemes de comunicació familiar, especialment dificultats per dialogar amb els fills i sensació de manca de suport per part de les parelles en l’establiment de normes i límits.

Reflexió de la sessió:
Aquesta sessió ha posat de manifest la complexitat i la riquesa de treballar amb famílies en situació de vulnerabilitat en relació amb l’ús de les pantalles. També m’ha fet pensar sobre la importància de crear espais segurs i de confiança, on es permeti l’expressió de vivències personals i el debat respectuós.
Les estratègies de treball amb famílies han de combinar la reflexió conjunta amb exemples pràctics i aplicables que puguin integrar immediatament en la seva rutina quotidiana, sino percebo que no s’assoleixen amb facilitat.

En definitiva, més enllà de l’ús de les pantalles, és fonamental treballar l’acompanyament familiar, les habilitats de comunicació i el suport emocional per afavorir relacions familiars més saludables i consensuades.

La següent sessió, centrada específicament en la comunicació, es va programar pel 9 de desembre, de 10 a 11 h, coincidint amb la tornada de Reis.

Durant les meves practiques curriculars al centre obert Capicua he tingut l’oportunitat de participar en diversos tallers familiars. Aquestes activitats han estat dissenyades i implementades per les educadores socials i la integradora social del centre, i jo hi he format part en el seu desenvolupament, fet  que m’ha permès viure-les de manera propera i enriquidora.

Concretament, he pogut participar en tres tallers familiars adreçats als dos grups amb els quals treballo els dimecres: el grup de petits (4 a 7 anys) i el grup de grans (de 9 a 12 anys). El primer taller va consistir en l’elaboració de panellets amb motiu de la Castanyada; el segon, a finals de novembre, va ser un bingo de la tardor; i el tercer va ser un taller nadalenc en què les famílies van crear un marc decoratiu i es van poder fer una fotografia amb l’escenografia elaborada prèviament pels adolescents del centre obert Capicua.

Aquests tallers tenen com a objectiu principal compartir una activitat lúdica en família, afavorint espais de trobada entre pares, mares, altres familiars i fills, mitjançant tallers de cuina, manualitats o dinàmiques conjuntes. Alhora, permeten conèixer les famílies del centre obert, crear vincles de confiança i oferir un espai d’acolliment i convivència entre infants, famílies i professionals. En aquest sentit, es promou el treball amb les famílies com a element clau per a potenciar una criança positiva, reforçar el vincle familiar i fomentar la participació activa de les famílies en la vida del centre, tot promovent valors de respecte i diversitat.

Des d’una mirada psicopedagògica sociocomunitària, aquests espais resulten especialment rellevants, ja que faciliten la comunicació i el diàleg entre famílies i professionals. Tal com assenyala Rodríguez-Triana (2018), el diàleg és una pràctica educativa essencial la qual ens permet establir relacions harmòniques entre pares/mares, fills i institucions educatives amb un objectiu comú: millorar la qualitat del procés educatiu, sobrepassant l’àmbit estrictament individual. Els tallers familiars del centre obert Capicua es configuren com un espai privilegiat per aquest diàleg, on es poden compartir inquietuds, dificultats i progressos en el desenvolupament dels infants.

A més, aquestes activitats s’emmarquen dins del treball en xarxa i la coordinació comunitària. Roehrig (2018) destaca la importància del treball comunitari i del contacte estret entre professionals i famílies, partint de les seves pròpies demandes. Així mateix Spoth i Redmond (2000) subratllen la necessitat d’utilitzar estratègies que facilitin l’accés i incentivïn la participació activa de les famílies. Els tallers familiars responen a aquets plantejaments, ja que ofereixen un espai informal, proper i accessible que convida les famílies a participar sense pressió ni prejudicis.

Personalment, la participació en aquests tallers m’ha permès conèixer millor les famílies del centre obert i observar les dinàmiques familiars que es donen en un context diferent del quotidià. He pogut veure els infants en altres relacions, més còmodes i segurs, mostrant il·lusió quan els seus familiars participen al centre i comparteixen amb ells/elles les activitats que formen part del seu dia a dia. Aquestes situacions aporten una informació molt valuosa per comprendre millor el context vital de cada infant i detectar possibles necessitats o línies d’intervenció futures.

Així bé, considero que aquests espais estableixen una base sòlida per a la construcció d’una relació de confiança entre famílies i professionals, afavorint un clima de col·laboració que repercuteix directament en el benestar dels infants.

Referències bibliogràfiques

Rodríguez-Triana, Z. (2018). Qué y cómo se enseña y aprende en la familia. Un asunto de interés para la escuela. evista Latinoamericana de Estudios Educativos, 14(2), 132- 157. https://www.redalyc.org/jatsRepo/1341/134157078007/html/index.html

Roehrigh, C. (2018). Protocolo de implantación rigurosa: un elemento esencial en la implementación del SFP en Francia. En Orte, C. y Ballester L. (Eds.), Intervenciones efectivas en prevención familiar de drogas (pp. 49-64). Octaedro.

Spoth, R. L., y Redmond, C. (2000). Research on family engagement in preventive interventions: Toward improved use of scientific findings in primary prevention practice. Journal of Primary Prevention, 21(2), 267–284.

L’enfocament constructivista ens proporciona un marc idoni i, un adient punt de partida per tal de dissenyar la nostre intervenció, donat que, entén l’aprenentatge com un procés actiu de construcció de significat a partir de la experiència i la interacció social (Monereo & Solé, 1999).

Tan bon punt es van plantejar les activitats i tasques per el desenvolupament de la intervenció psicopedagògica, vam tenir el suport incondicional de les professionals de la entitat. Tant l’educadora social com la integradora ha seguit les pautes marcades i han desenvolupat la intervenció amb eficiència. És a dir, han exercit una funció de guia (Coll, 1999).

La participació guiada, és a dir, tota aquella intervenció que suposa una situació educativa a la que s’ajudi a l’alumnat, en el nostre cas, als adults amb problemàtica en salut mental, proporcionar els recursos necessaris per tal de dominar progressivament les estratègies que s’han de posar en marxa (Bakken, et. al, 2021).

El fet constatat és que les professionals de la entitat han format part des de el principi del plantejament de la intervenció, han esdevingut una part important del procés i, per tant, això s’ha traduit en una implicació digna de ser reconeguda.

Referències bibliogràfiques:

Bakken, R. K., Næss, K.-A. B., Lemons, C. J., & Hjetland, H. N. (2021). A Systematic Review and Meta-Analysis of Reading and Writing Interventions for Students with Disorders of Intellectual Development. Education Sciences, 11(10), 638. https://doi.org/10.3390/educsci11100638

Monereo, C. [Carles] & Solé, I. (coords.) (1999) El asesoramiento psicopedagógico: una perspectiva profesional y constructivista. Madrid: Alianza (“Psicologia”) A Badia, A. [Antoni]; Mauri, T. [Teresa] i Monereo, C. [Carles] (coords.) La práctica psicopedagógica en educación no formal. 2004. Fundació UOC.

Solé, I. [Isabel] (1998) Estrategias de lectura. Editorial Graó. Barcelona