Tal i com vaig explicar a l’inici del portafolis, les famílies participants del SIS es troben en situació de risc o vulnerabilitat social.

A partir de les experiències compartides durant les diferents activitats del programa d’intervenció sobre l’ús de les pantalles en l’àmbit familiar, he pogut observar que les dificultats per establir límits o rutines educatives que siguin fermes, no responen únicament a la manca de criteris o habilitats educatives, sinó que també hi ha altres factors com són la sobrecàrrega emocional, la manca de suport i l’estrès del dia a dia que condicionen i dificulten la seva aplicació. De fet, he observat que aquests elements tenen, conseqüències directes en el vincle afectiu que es construeix a la llar.

Aquesta experiència m’ha fet entendre les seves necessitats, ritmes i limitacions i em recorda que la psicopedagogia no és només coneixement, recursos i estratègies, sinó també empatia, escolta i flexibilitat. De fet,  una de les coses que he après a través de canviar la mirada i ampliar-la dins del meu lloc de treball,  és que tot i ser famílies totalment diferents entre si, totes tenen un element en comú, que és : la comunicació. Segons Vangelisti (2004, citat per Gallego, 2006, p.93) les famílies es basen, es construeixen i es mantenen a través de la comunicació, de fet, l’autor esmenta que la família no es construeix, ni defineix només per les persones que la formen, sinó per la manera com es  comuniquen entre si.

Per tant, considero que realitzar aquesta intervenció ha estat molt encertat en el marc de les meves pràctiques de psicopedagogia, perquè promoure espais d’escolta, diàleg i reflexió especialment en aquestes realitats i que això, pot ajudar a interferir en les dinàmiques comunicatives familiars i en conseqüència intervenir en el nucli del vincle familiar.

D’altra banda, el fet que hi hagués poca participació i haver de reflexionar sobre els motius m’ha ajudat a ampliar la mirada i a prendre consciència que la fragmentació de recursos i la intervenció de múltiples professionals poden generar saturació, confusió o estrès en les famílies. M’he adona’t que sovint no hi ha una visió conjunta ni una línia única que guiï la intervenció, per aquest motiu, l’excés de discursos sobre la criança pot condicionar negativament la seva participació en les diferents activitats proposades pel servei.

De fet, tal com esmenta Monereo (2017, p.37), modificar un context implica col·laborar activament amb els agents rellevants en la construcció del problema, així com establir “complicitats amb altres professionals”. Per tant, considero que, en el marc d’aquesta intervenció, aquest aspecte també s’ha treballat mitjançant la comunicació amb les referents de Serveis Socials i el contacte amb un professional especialitzat del servei SIACA, qui posteriorment realitzarà sessions per continuar treballant la temàtica amb diferents perfils de famílies dins del servei. I em fa reflexionar, sobre quines estratègies podrien garantir que cap família quedi al marge del procés.

En definitiva, reforçar les aliances entre serveis millora la qualitat de vida i les oportunitats d’aquestes famílies, per tant, que aquesta intervenció hagi donat visibilitat a aquesta problemàtica que està creant incertesa tant als adults com els professionals dels diferents àmbits, considero que s’ha de valorar positivament. Així i tot, si que hi ha una cosa que em preocupa i es que sense un seguiment continu, els canvis observats siguin només temporals.

Per finalitzar, gràcies a la creació d’aquest programa he pogut canviar el meu rol dins del servei i per tant, he pogut assumir responsabilitats més estratègiques i reflexives, en contrast amb les funcions que exerceixo habitualment. Aquestes pràctiques m’han permès oferir a l’equip una perspectiva diferent, més global, centrada en la prevenció, l’acompanyament i l’adaptació a les necessitats, més enllà de la transmissió d’informació i la intervenció immediata amb els infants.

Al principi, sentia molta por respecte al meu lloc dins de l’equip, però a mesura que les pràctiques avançaven, he pogut ser més crítica i reflexiva amb la meva tasca. M’he adonat de la importància de combinar la pràctica directa amb la reflexió i la planificació estratègica per generar canvis reals perquè sovint aquest aspecte queda oblidat en el dia a dia del rol d’educadora. De fet, gràcies el procés de reflexió dut a terme durant tot el programa m’he pogut adonar del que sé fer bé, de quines capacitats tinc com a professional, així en quines coses trobo mancances i he entès que la manera com miro les situacions pot ajudar no només a les persones destinatàries sinó al propi equip amb el que treballes.

Per concloure, considero que aquestes pràctiques han estat una oportunitat per consolidar el meu aprenentatge del màster perquè he pogut posar en pràctica eines teòriques i a la vegada, he pogut desenvolupar habilitats d’anàlisi, planificació i intervenció que em serviran com a base per al meu desenvolupament professional futur.

Tot i que soc conscient que encara no he assolit un espai consolidat com a psicopedagoga dins de la institució, aquestes pràctiques m’han permès iniciar un procés de construcció del meu rol professional tot integrant la perspectiva psicopedagògica amb l’acció directa i el treball en equip. He modificat la mirada cap a mi mateixa, deixant de veure’m com un agent que només faig coses, per recordar-me que també aporto criteri, orientació i sentit a les accions, per tant, he començat a situar-me com a agent de canvi dins del mateix.

En definitiva, aquestes pràctiques m’han permès preparar el terreny per continuar desenvolupant un impacte significatiu en els nens i nenes, les famílies i la pròpia institució.

Bibliografia:

Badia, A., Mauri, T., i Monereo, C. (2006). La pràctica psicopedagògica en educació no formal (Vol. II). Fundació Universitat Oberta de Catalunya. UP06/02080/02098.

Monereo, C. (2017). Models d’orientació educativa i intervenció psicoeducativa. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. PID_00141749.

Gallego, S. (2006). Comunicación familiar: Un mundo de construcciones simbólicas y relacionales. Manizales: Editorial Universidad de Caldas.

Després d’haver realitzat totes les sessions, m’he reunit amb la coordinadora per presentar-li els resultats obtinguts a partir de les tres rúbriques d’observació.
En primer lloc, li he comentat que, tot i la baixa assistència a les diferents sessions, amb una mitjana de 6 famílies per sessió, no considero negatiu aquest fet, ja que, de les 36 famílies citades, finalment van assistir un total de 14 participants, que representen 13 nuclis familiars diferents. Aquest aspecte l’he volgut tenir en compte perquè jo precisament estava molt preocupada per l’assistència i la falta d’implicació.
Tot i això, cal destacar que cap família ha assistit a les tres sessions, les que més van participar ho van fer de manera progressiva, com a màxim a dues sessions.

Aquesta realitat posa en rellevància la importància de continuar treballant per motivar la participació de les famílies i adaptar als tallers a les seves disponibilitats i necessitats.

La meva coordinadora sobretot m’ha manifestat, que hem de fer una reflexió sobre com afavorir aquesta continuïtat i compromís en les famílies, perquè al final han de ser agents participatius dins del procés educatiu i de desenvolupament dels seus fills i filles. És un tema que realment li preocupa sobretot, perquè no van assistir als tallers cap família de nova incorporació, llavors planteja també la reflexió sobre quines son aquestes barreres de participació o quines son les estratègies que podrien incrementar la seva vinculació al servei.

Durant aquesta reunió també hem parlat sobre la reacció i implicació de les famílies assistents, destacant l’interès i la participació activa en les diferents activitats, especialment a l’hora de compartir experiències personals. S’observa que les famílies són capaces de reflexionar sobre les seves pròpies pràctiques i que durant les sessions, han identificat dificultats en la gestió de les pantalles, mostrant-se obertes a incorporar canvis en la vida familiar. Tot i això, per assegurar que aquests canvis es duguin a terme, és necessari oferir seguiment i continuïtat, així com suport per part d’un professional que les guiï en aquest procés, ja que aquest pot ser llarg i complex.

En general, es valora positivament el desenvolupament de les sessions, ja que es van tractar temes generals i les estratègies i recursos proposats es van adaptar a la realitat de les persones participants. Això va permetre promoure la vinculació amb els continguts, fomentar la reflexió crítica i afavorir l’assoliment dels objectius. A més, es va comprovar que els conceptes abstractes resulten més difícils d’entendre, per la qual cosa cal prioritzar activitats pràctiques que facilitin la comprensió i aplicació dels continguts.

A continuació s’adjunten els resultats en format visual:

Font: Elaboració pròpia basada en els resultats obtinguts a través de les rúbriques d’observació i l’avaluació dels indicadors de les diferents sessions. Les evidències corresponents a l’activitat R4 es poden consultar als annexos.

Pel que fa als aprenentatges i la conscienciació, els resultats obtinguts a les rúbriques d’observació evidencien que les famílies han adquirit un major coneixement sobre els riscos associats a l’ús de pantalles, tot i que encara presenten dificultats en la comprensió i aplicació de les estratègies i recursos d’acompanyament. Tot i això, les sessions van ser percebudes com a útils i aplicables i les famílies van expressar que gràcies al diàleg establert amb nosaltres i amb la resta de participants, se senten més segures i competents per començar a promoure hàbits més saludables dins de la llar.

Tanmateix, també s’observa un percentatge elevat de participants que mostra voluntat de dur a terme aquests canvis, però perceben barreres que els dificulten la seva implementació. Entre aquestes, es destaquen la manca de suport per part de les parelles en l’establiment de límits, la sobrecàrrega familiar i laboral i el cansanci, factors que poden reduir la implicació i dificultar la consolidació de noves pràctiques.

Per tant aquest programa reflecteix com l’adquisició de coneixements no garanteix automàticament el canvi de conducta, perquè també s’han de tenir en compte altres factors (contextuals, emocionals…) que influeixen en la seva aplicació.

Finalment, aquesta experiència reforça la meva idea sobre que l’acompanyament psicopedagògic ha de ser continuat i flexible, per poder consolidar aprenentatges i promoure canvis sostenibles en el temps.

Aquesta sessió es va plantejar amb l’objectiu de treballar amb les famílies les habilitats de comunicació familiar, així com generar un espai de diàleg entorn, les emocions que aquesta desperta i la importància de la corresponsabilitat i del suport mutu en l’establiment de normes digitals dins de l’àmbit familiar.

Desenvolupament de la sessió:
Per iniciar la sessió, vaig fer un breu resum dels aspectes més destacats de la sessió anterior, per posar al dia aquells/es participants que no hi havien assistit a les anteriors.
Tot seguit, vaig adaptar una mica l’activitat inicial plantejada en el projecte, ja que la part pràctica de l’anterior sessió havia funcionat bé.
Vaig decidir començar amb una dinàmica que els i les fes reflexionar sobre els diferents estils de comunicació familiar, per tal que poguessin visibilitzar la importància de la corresponsabilitat i del suport mutu.
Primer vam fer un cercle. Jo sostenia la bobina de llana i vaig explicar que durant la dinàmica qui rebés la llana l’havia de passar a una altra persona explicant algun aspecte sobre la seva comunicació familiar. Podia ser tant un exemple de comunicació, com una fortalesa, una dificultat o alguna emoció que es generés a la llar a l’hora de comunicar-se.
Seguidament, vam començar la dinàmica i com que érem pocs/es participants, es va repetir el procés fins que totes les persones havien intervingut mínim dues vegades, creant de forma visual una xarxa.

Un cop teixida la xarxa, se’ls va convidar a reflexionar sobre què simbolitzava aquesta xarxa en termes de comunicació familiar. Alguns participants la van relacionar amb la fragilitat i el conflicte, altres van destacar la importància de parlar, escoltar i estar presents i algunes van reafirmar la necessitat de la unió perquè la xarxa no es deteriorés.
Tot seguit, es va demanar que tornessin a seure a les seves cadires i els/les vaig presentar un parell de situacions familiars amb dificultats comunicatives, que vaig llegir textualment:

“Una mare sola amb dos fills/es de 10 i 13 anys arriba a casa cansada després de la jornada laboral. El fill gran passa moltes hores amb el mòbil. Quan la mare li demana que deixi el mòbil per sopar o fer els deures, el fill respon amb enfadament o indiferència. Ella acaba cridant-lo o llevant-li el mòbil de manera brusca. El conflicte es repeteix gairebé cada dia i acaba sense diàleg.”

“Família amb dos adults referents (mare i parella) i un fill d’11 anys. La mare intenta limitar l’ús de la tauleta a les tardes. La parella, per evitar conflictes, permet que el nen l’usi més temps quan la mare no hi és. El nen aprofita aquesta diferència i genera discussions entre els adults.”

Un cop llegides, vam passar al debat sobre quines petites coses es podrien canviar en aquestes situacions perquè la comunicació fos més tranquil·la i clara. La conversa va fluir força bé i van sorgir experiències personals durant les discussions. A mesura que anaven parlant, jo anotava els aspectes clau a la pissarra i finalment els vam revisar conjuntament de manera visual, mostrant allò que ells/es mateixos/es havien identificat com necessari per treballar la comunicació.
La sessió va acabar amb una reflexió conjunta sobre els bloquejos que es generen. Es va exposar que aquestes sessions no ofereixen solucions tancades, sinó que cada família havia de posar-se petits compromisos i complir-los si volia obtenir resultats.
És cert que, a diferència de sessions anteriors, en aquesta vaig notar emocions remogudes per part d’algunes famílies.

Finalment, vaig remarcar que la comunicació és compartida i imperfecta, per validar l’esforç que havien fet i recordar que l’important era comprendre millor la manera com ens comuniquem per fer petits canvis que ajudin a cuidar-nos, sobretot dins de l’espai familiar.

Observacions:

• La dinàmica de la xarxa va facilitar la comprensió del concepte de comunicació que es treballava durant tota la sessió.
• Durant les discussions van sorgir temes com la sobrecàrrega, el cansament, l’ús de pantalles com a focus de conflicte i la falta d’acords entre adults.
• Les famílies van poder verbalitzar dificultats habituals del dia a dia. Inicialment, es mostraven més reservades, però a mesura que avançava la sessió es van implicar més i s’expressaven millor.
• Continua havent-hi poca crítica envers l’ús que fan els adults sobre la tecnologia, fet que pot generar incoherència en els missatges que transmeten.
• L’assistència d’ambdós referents familiars va ser especialment significativa, ja que va permetre observar la dinàmica entre adults i oferir un exemple positiu de corresponsabilitat, tot i que es van generar algunes tensions puntuals durant les activitats.
• Al ser la tercera sessió, em sentia més còmoda com a dinamitzadora i això va fer que el desenvolupament de la sessió fos molt fluid i espontani.

Reflexió:
Des del meu punt de vista, la sessió va complir els objectius plantejats. Les famílies van ser capaces d’identificar petites estratègies per millorar la comunicació i la gestió dels límits. No obstant això, considero important continuar realitzant sessions que consolidin aquests aprenentatges i seria idoni que un professional especialitzat pogués assistir per aprofundir en la temàtica de l’ús dels dispositius digitals.
Com a aspecte a millorar poso en rellevància l’assistència, ja que hagués estat interessant comptar amb més famílies en cada sessió i comptar amb les altres figures adultes que sostenten el nucli familiar per consolidar millor el concepte de corresponsabilitat.

L’objectiu d’aquesta sessió era oferir a les famílies recursos i eines per planificar i estructurar l’ús de les pantalles a casa, amb la finalitat de reflexionar sobre la manera com dialoguen i es comuniquen dins l’àmbit familiar.
L’activitat proporcionava estratègies i pautes concretes per regular i supervisar l’ús de la tecnologia. En aquest post no em centraré a analitzar la baixa participació, ja que, que cinc mares assistissin ja representa un bon començament, tenint en compte la participació anterior i les dates. D’aquestes cinc participants, dues ja havien assistit a la sessió anterior.

Aquesta vegada vam realitzar la sessió a la sala Polivalent, ja que la Cala “Espai Familiar” estava ocupada. Tot i que a l’inici vam passar una mica de fred, la temperatura es va tornar més agradable a mesura que avançava la sessió.

Desenvolupament de la sessió:
Per començar, vaig fer un resum de la sessió anterior amb l’objectiu de posar al dia les noves participants i refrescar la memòria de les que ja havien assistit. A continuació, vam col·locar a la pissarra tres categories: “Riscos”, “Alternatives” i “Acompanyament”. Abans de repartir les targetes, vaig preguntar a les mares si coneixien el significat de cada paraula i totes van confirmar ràpidament que sí.
Després, es van entregar a cada participant diverses targetes desordenades. Aquí vaig cometre dos errors:

• Les targetes estaven impreses en català i algunes mares van tenir dificultats per entendre-les, així que vam haver de llegir-les en veu alta i explicar-ne el significat en castellà.

• Les targetes tenien el mateix color que els títols de les categories. Per això, vam modificar la dinàmica abans de començar i en comptes d’elevar les targetes i col·locar-les en el títol corresponent, les llegíem en veu alta i posteriorment les vaig ubicar jo mateixa amb l’ajuda d’alguna participant, per crear un mapa visual del coneixement compartit.

La dinàmica consistia a col·locar cada targeta en la categoria que consideressin més adequada segons el seu contingut. A mesura que les vinculaven amb la categoria, es generava conversa sobre les frases. Al principi, la participació va ser tímida, ja que algunes mares temien ser jutjades. Va ser quan una d’elles va compartir un conflicte amb el seu fill que la dinàmica va començar a desenvolupar-se de manera més fluida, animant la resta a intervenir. Aquest moment va ser especialment interessant, pel fet que permetia observar com raonaven les mares: si de manera individual, consultant les altres, qui estava més implicada i qui menys motivada.
La dinàmica va fluir molt bé, probablement gràcies a la mida reduïda del grup. Algunes mares reien, altres mostraven inseguretat i consultaven contínuament, però en general hi va haver un alt nivell d’interès. La categoria que més els va costar diferenciar va ser la d’“Alternativa” i “Acompanyament”, mentre que els “Riscos” es van identificar ràpidament.
Un cop col·locades les targetes, vam fer una revisió per categories. Van sorgir debats que evidenciaven que sovint el seu pensament se centra a resoldre problemes immediats en lloc de planificar hàbits sostenibles. També van compartir experiències personals i van expressar preocupació pel benestar emocional dels fills i filles.

Totes les participants es troben en situacions de vulnerabilitat. Moltes van comentar l’estrès que senten en el dia a dia, la sensació de saturació i la manca d’habilitats o recursos per gestionar certes situacions. Algunes també van mencionar sentir-se poc escoltades o sense suport per part de les seves parelles a l’hora d’establir límits.

El més rellevant que vaig extreure de la sessió va ser la motivació d’algunes mares per aprendre i millorar, evidenciada en la seva disposició a participar i escoltar. Al mateix temps, va quedar palesa la seva necessitat de rebre estratègies pràctiques i aplicables per evitar conflictes relacionats amb les noves tecnologies, en lloc de conceptes abstractes.

Per concloure, vaig fer que cada mare triés dos targetes i expliqués el motiu de la seva elecció, generant un espai de diàleg i aprenentatge compartit.

Observacions principals:

• Les mares mostraven necessitat de suport, escolta i guia.

• Esmenten experiències d’estrès i saturació en el dia a dia.

• Mostren motivació per aprendre i millorar.

• Es percep, poca autocrítica respecte al seu propi ús de les pantalles, tot i ser conscients de la necessitat de gestionar millor el temps amb la tecnologia.

• Es presenten, problemes de comunicació familiar, especialment dificultats per dialogar amb els fills i sensació de manca de suport per part de les parelles en l’establiment de normes i límits.

Reflexió de la sessió:
Aquesta sessió ha posat de manifest la complexitat i la riquesa de treballar amb famílies en situació de vulnerabilitat en relació amb l’ús de les pantalles. També m’ha fet pensar sobre la importància de crear espais segurs i de confiança, on es permeti l’expressió de vivències personals i el debat respectuós.
Les estratègies de treball amb famílies han de combinar la reflexió conjunta amb exemples pràctics i aplicables que puguin integrar immediatament en la seva rutina quotidiana, sino percebo que no s’assoleixen amb facilitat.

En definitiva, més enllà de l’ús de les pantalles, és fonamental treballar l’acompanyament familiar, les habilitats de comunicació i el suport emocional per afavorir relacions familiars més saludables i consensuades.

La següent sessió, centrada específicament en la comunicació, es va programar pel 9 de desembre, de 10 a 11 h, coincidint amb la tornada de Reis.

Durant les meves practiques curriculars al centre obert Capicua he tingut l’oportunitat de participar en diversos tallers familiars. Aquestes activitats han estat dissenyades i implementades per les educadores socials i la integradora social del centre, i jo hi he format part en el seu desenvolupament, fet  que m’ha permès viure-les de manera propera i enriquidora.

Concretament, he pogut participar en tres tallers familiars adreçats als dos grups amb els quals treballo els dimecres: el grup de petits (4 a 7 anys) i el grup de grans (de 9 a 12 anys). El primer taller va consistir en l’elaboració de panellets amb motiu de la Castanyada; el segon, a finals de novembre, va ser un bingo de la tardor; i el tercer va ser un taller nadalenc en què les famílies van crear un marc decoratiu i es van poder fer una fotografia amb l’escenografia elaborada prèviament pels adolescents del centre obert Capicua.

Aquests tallers tenen com a objectiu principal compartir una activitat lúdica en família, afavorint espais de trobada entre pares, mares, altres familiars i fills, mitjançant tallers de cuina, manualitats o dinàmiques conjuntes. Alhora, permeten conèixer les famílies del centre obert, crear vincles de confiança i oferir un espai d’acolliment i convivència entre infants, famílies i professionals. En aquest sentit, es promou el treball amb les famílies com a element clau per a potenciar una criança positiva, reforçar el vincle familiar i fomentar la participació activa de les famílies en la vida del centre, tot promovent valors de respecte i diversitat.

Des d’una mirada psicopedagògica sociocomunitària, aquests espais resulten especialment rellevants, ja que faciliten la comunicació i el diàleg entre famílies i professionals. Tal com assenyala Rodríguez-Triana (2018), el diàleg és una pràctica educativa essencial la qual ens permet establir relacions harmòniques entre pares/mares, fills i institucions educatives amb un objectiu comú: millorar la qualitat del procés educatiu, sobrepassant l’àmbit estrictament individual. Els tallers familiars del centre obert Capicua es configuren com un espai privilegiat per aquest diàleg, on es poden compartir inquietuds, dificultats i progressos en el desenvolupament dels infants.

A més, aquestes activitats s’emmarquen dins del treball en xarxa i la coordinació comunitària. Roehrig (2018) destaca la importància del treball comunitari i del contacte estret entre professionals i famílies, partint de les seves pròpies demandes. Així mateix Spoth i Redmond (2000) subratllen la necessitat d’utilitzar estratègies que facilitin l’accés i incentivïn la participació activa de les famílies. Els tallers familiars responen a aquets plantejaments, ja que ofereixen un espai informal, proper i accessible que convida les famílies a participar sense pressió ni prejudicis.

Personalment, la participació en aquests tallers m’ha permès conèixer millor les famílies del centre obert i observar les dinàmiques familiars que es donen en un context diferent del quotidià. He pogut veure els infants en altres relacions, més còmodes i segurs, mostrant il·lusió quan els seus familiars participen al centre i comparteixen amb ells/elles les activitats que formen part del seu dia a dia. Aquestes situacions aporten una informació molt valuosa per comprendre millor el context vital de cada infant i detectar possibles necessitats o línies d’intervenció futures.

Així bé, considero que aquests espais estableixen una base sòlida per a la construcció d’una relació de confiança entre famílies i professionals, afavorint un clima de col·laboració que repercuteix directament en el benestar dels infants.

Referències bibliogràfiques

Rodríguez-Triana, Z. (2018). Qué y cómo se enseña y aprende en la familia. Un asunto de interés para la escuela. evista Latinoamericana de Estudios Educativos, 14(2), 132- 157. https://www.redalyc.org/jatsRepo/1341/134157078007/html/index.html

Roehrigh, C. (2018). Protocolo de implantación rigurosa: un elemento esencial en la implementación del SFP en Francia. En Orte, C. y Ballester L. (Eds.), Intervenciones efectivas en prevención familiar de drogas (pp. 49-64). Octaedro.

Spoth, R. L., y Redmond, C. (2000). Research on family engagement in preventive interventions: Toward improved use of scientific findings in primary prevention practice. Journal of Primary Prevention, 21(2), 267–284.

L’enfocament constructivista ens proporciona un marc idoni i, un adient punt de partida per tal de dissenyar la nostre intervenció, donat que, entén l’aprenentatge com un procés actiu de construcció de significat a partir de la experiència i la interacció social (Monereo & Solé, 1999).

Tan bon punt es van plantejar les activitats i tasques per el desenvolupament de la intervenció psicopedagògica, vam tenir el suport incondicional de les professionals de la entitat. Tant l’educadora social com la integradora ha seguit les pautes marcades i han desenvolupat la intervenció amb eficiència. És a dir, han exercit una funció de guia (Coll, 1999).

La participació guiada, és a dir, tota aquella intervenció que suposa una situació educativa a la que s’ajudi a l’alumnat, en el nostre cas, als adults amb problemàtica en salut mental, proporcionar els recursos necessaris per tal de dominar progressivament les estratègies que s’han de posar en marxa (Bakken, et. al, 2021).

El fet constatat és que les professionals de la entitat han format part des de el principi del plantejament de la intervenció, han esdevingut una part important del procés i, per tant, això s’ha traduit en una implicació digna de ser reconeguda.

Referències bibliogràfiques:

Bakken, R. K., Næss, K.-A. B., Lemons, C. J., & Hjetland, H. N. (2021). A Systematic Review and Meta-Analysis of Reading and Writing Interventions for Students with Disorders of Intellectual Development. Education Sciences, 11(10), 638. https://doi.org/10.3390/educsci11100638

Monereo, C. [Carles] & Solé, I. (coords.) (1999) El asesoramiento psicopedagógico: una perspectiva profesional y constructivista. Madrid: Alianza (“Psicologia”) A Badia, A. [Antoni]; Mauri, T. [Teresa] i Monereo, C. [Carles] (coords.) La práctica psicopedagógica en educación no formal. 2004. Fundació UOC.

Solé, I. [Isabel] (1998) Estrategias de lectura. Editorial Graó. Barcelona

Durant la meva estada en les pràctiques he pogut formar part de gran varietat de dinàmiques desenvolupades en el centre obert. La que us vull presentar a continuació forma part d’una activitat de suport a la integració grupal i comunitària desenvolupada a la Fundació Onada de Torredembarra. Aquesta activitat s’inscriu dins del Pla Educatiu d’Entorn i respon a una dimensió de dinamització social de l’acció comunitària, entesa com l’activació i enfortiment dels vincles socials entre persones, col·lectius i recursos del territori (Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària, 2021). Afavorint la connexió entre els serveis del territori, les professionals i les famílies del centre obert Capicua, per tal de promoure la convivència, la inclusió i el coneixement mutu.

La Fundació Onada és un recurs comunitari que ofereix atenció diürna a persones adultes amb discapacitat i/o trastorn mental. Al centre s’hi duen a terme activitats en matèria d’inserció laboral, formació i acompanyament, per tal de facilitar que les persones amb discapacitat pugin viure en una societat diversa, amb igualtat d’oportunitats i una bona qualitat de vida. Durant la visita, se’ns va mostrar les instal·lacions i se’ns va explicar amb detall el funcionament del centre, els seus objectius i les funcions que desenvolupen els professionals i els usuaris del centre.

L’activitat va consistir en un taller d’elaboració de sals aromatitzades amb espècies, en el quals van participar els usuaris de la Fundació, les professionals del centre obert Capicua, les mares dels infants del centre Capicua i jo mateixa. Més enllà de l’activitat manual, el taller va esdevenir un espai d’interacció, diàleg i convivència, que va facilitar la relació entre professionals i famílies, va reforçar els vincles entre les pròpies mares i va promoure una experiència compartida amb els usuaris de la Fundació en un ambient relaxat i agradable.

Des d’una perspectiva psicopedagògica, aquesta activitat va permetre destacar el treball comunitari i el paper de les experiències compartides com a eina de cohesió social. La participació conjunta va afavorir la socialització, la comunicació i el coneixement del territori, alhora que va contribuir a trencar estereotips associats a la malaltia mental i la discapacitat intel·lectual, promovent una mirada inclusiva i respectuosa cap a la diversitat.

La visita a la Fundació Onada ha estat una experiència especialment enriquidora en el meu procés de formació com a psicopedagoga. M’ha permès conèixer una altra de les funcions que es desenvolupen des del centre obert, posant en valor l’acció psicopedagògica sociocomunitària com a eina de connexió entre les persones i el territori. Aquesta experiència m’ha ajudat a comprendre el paper del centre obert com a agent comunitari que promou la inclusió, el treball en xarxa i la participació activa, contribuint a la construcció de vincles socials i la reducció de situacions d’exclusió. Així mateix, he pogut observar com la intervenció psicopedagògica va més enllà de l’atenció individual, incidint en el benestar col·lectiu i en la generació d’entorns més cohesionats.

D’aquesta manera, personalment penso que aquesta experiència ha reforçat el meu paper com a psicopedagoga, compromesa amb una pràctica preventiva, inclusiva i transformadora, que situa la comunitat com un espai essencial per a l’aprenentatge i el desenvolupament (Valencia, 2025).

Referències bibliogràfiques

Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària (2021). Els plans locals d’acció comunitària per a la inclusió social. Generalitat de Catalunya. Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. https://dixit.gencat.cat/web/.content/home/04recursos/02publicacions/02publicacions_de_bsf/11serveis_socials/plans_locals_accio_comunitaria_inclusio/plans_locals_accio_comunitaria_inclusio.pdf

Valencia, H. S. (2025). Psicopedagogía: Enfoque social-comunitario y su aporte a la formación ciudadana. Revista Latinoamericana de Educación [RLE]. 3(3). https://idicap.com/ojs/index.php/rle/article/view/430/432