Tal i com vaig explicar a l’inici del portafolis, les famílies participants del SIS es troben en situació de risc o vulnerabilitat social.

A partir de les experiències compartides durant les diferents activitats del programa d’intervenció sobre l’ús de les pantalles en l’àmbit familiar, he pogut observar que les dificultats per establir límits o rutines educatives que siguin fermes, no responen únicament a la manca de criteris o habilitats educatives, sinó que també hi ha altres factors com són la sobrecàrrega emocional, la manca de suport i l’estrès del dia a dia que condicionen i dificulten la seva aplicació. De fet, he observat que aquests elements tenen, conseqüències directes en el vincle afectiu que es construeix a la llar.

Aquesta experiència m’ha fet entendre les seves necessitats, ritmes i limitacions i em recorda que la psicopedagogia no és només coneixement, recursos i estratègies, sinó també empatia, escolta i flexibilitat. De fet,  una de les coses que he après a través de canviar la mirada i ampliar-la dins del meu lloc de treball,  és que tot i ser famílies totalment diferents entre si, totes tenen un element en comú, que és : la comunicació. Segons Vangelisti (2004, citat per Gallego, 2006, p.93) les famílies es basen, es construeixen i es mantenen a través de la comunicació, de fet, l’autor esmenta que la família no es construeix, ni defineix només per les persones que la formen, sinó per la manera com es  comuniquen entre si.

Per tant, considero que realitzar aquesta intervenció ha estat molt encertat en el marc de les meves pràctiques de psicopedagogia, perquè promoure espais d’escolta, diàleg i reflexió especialment en aquestes realitats i que això, pot ajudar a interferir en les dinàmiques comunicatives familiars i en conseqüència intervenir en el nucli del vincle familiar.

D’altra banda, el fet que hi hagués poca participació i haver de reflexionar sobre els motius m’ha ajudat a ampliar la mirada i a prendre consciència que la fragmentació de recursos i la intervenció de múltiples professionals poden generar saturació, confusió o estrès en les famílies. M’he adona’t que sovint no hi ha una visió conjunta ni una línia única que guiï la intervenció, per aquest motiu, l’excés de discursos sobre la criança pot condicionar negativament la seva participació en les diferents activitats proposades pel servei.

De fet, tal com esmenta Monereo (2017, p.37), modificar un context implica col·laborar activament amb els agents rellevants en la construcció del problema, així com establir “complicitats amb altres professionals”. Per tant, considero que, en el marc d’aquesta intervenció, aquest aspecte també s’ha treballat mitjançant la comunicació amb les referents de Serveis Socials i el contacte amb un professional especialitzat del servei SIACA, qui posteriorment realitzarà sessions per continuar treballant la temàtica amb diferents perfils de famílies dins del servei. I em fa reflexionar, sobre quines estratègies podrien garantir que cap família quedi al marge del procés.

En definitiva, reforçar les aliances entre serveis millora la qualitat de vida i les oportunitats d’aquestes famílies, per tant, que aquesta intervenció hagi donat visibilitat a aquesta problemàtica que està creant incertesa tant als adults com els professionals dels diferents àmbits, considero que s’ha de valorar positivament. Així i tot, si que hi ha una cosa que em preocupa i es que sense un seguiment continu, els canvis observats siguin només temporals.

Per finalitzar, gràcies a la creació d’aquest programa he pogut canviar el meu rol dins del servei i per tant, he pogut assumir responsabilitats més estratègiques i reflexives, en contrast amb les funcions que exerceixo habitualment. Aquestes pràctiques m’han permès oferir a l’equip una perspectiva diferent, més global, centrada en la prevenció, l’acompanyament i l’adaptació a les necessitats, més enllà de la transmissió d’informació i la intervenció immediata amb els infants.

Al principi, sentia molta por respecte al meu lloc dins de l’equip, però a mesura que les pràctiques avançaven, he pogut ser més crítica i reflexiva amb la meva tasca. M’he adonat de la importància de combinar la pràctica directa amb la reflexió i la planificació estratègica per generar canvis reals perquè sovint aquest aspecte queda oblidat en el dia a dia del rol d’educadora. De fet, gràcies el procés de reflexió dut a terme durant tot el programa m’he pogut adonar del que sé fer bé, de quines capacitats tinc com a professional, així en quines coses trobo mancances i he entès que la manera com miro les situacions pot ajudar no només a les persones destinatàries sinó al propi equip amb el que treballes.

Per concloure, considero que aquestes pràctiques han estat una oportunitat per consolidar el meu aprenentatge del màster perquè he pogut posar en pràctica eines teòriques i a la vegada, he pogut desenvolupar habilitats d’anàlisi, planificació i intervenció que em serviran com a base per al meu desenvolupament professional futur.

Tot i que soc conscient que encara no he assolit un espai consolidat com a psicopedagoga dins de la institució, aquestes pràctiques m’han permès iniciar un procés de construcció del meu rol professional tot integrant la perspectiva psicopedagògica amb l’acció directa i el treball en equip. He modificat la mirada cap a mi mateixa, deixant de veure’m com un agent que només faig coses, per recordar-me que també aporto criteri, orientació i sentit a les accions, per tant, he començat a situar-me com a agent de canvi dins del mateix.

En definitiva, aquestes pràctiques m’han permès preparar el terreny per continuar desenvolupant un impacte significatiu en els nens i nenes, les famílies i la pròpia institució.

Bibliografia:

Badia, A., Mauri, T., i Monereo, C. (2006). La pràctica psicopedagògica en educació no formal (Vol. II). Fundació Universitat Oberta de Catalunya. UP06/02080/02098.

Monereo, C. (2017). Models d’orientació educativa i intervenció psicoeducativa. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. PID_00141749.

Gallego, S. (2006). Comunicación familiar: Un mundo de construcciones simbólicas y relacionales. Manizales: Editorial Universidad de Caldas.

Després d’haver realitzat totes les sessions, m’he reunit amb la coordinadora per presentar-li els resultats obtinguts a partir de les tres rúbriques d’observació.
En primer lloc, li he comentat que, tot i la baixa assistència a les diferents sessions, amb una mitjana de 6 famílies per sessió, no considero negatiu aquest fet, ja que, de les 36 famílies citades, finalment van assistir un total de 14 participants, que representen 13 nuclis familiars diferents. Aquest aspecte l’he volgut tenir en compte perquè jo precisament estava molt preocupada per l’assistència i la falta d’implicació.
Tot i això, cal destacar que cap família ha assistit a les tres sessions, les que més van participar ho van fer de manera progressiva, com a màxim a dues sessions.

Aquesta realitat posa en rellevància la importància de continuar treballant per motivar la participació de les famílies i adaptar als tallers a les seves disponibilitats i necessitats.

La meva coordinadora sobretot m’ha manifestat, que hem de fer una reflexió sobre com afavorir aquesta continuïtat i compromís en les famílies, perquè al final han de ser agents participatius dins del procés educatiu i de desenvolupament dels seus fills i filles. És un tema que realment li preocupa sobretot, perquè no van assistir als tallers cap família de nova incorporació, llavors planteja també la reflexió sobre quines son aquestes barreres de participació o quines son les estratègies que podrien incrementar la seva vinculació al servei.

Durant aquesta reunió també hem parlat sobre la reacció i implicació de les famílies assistents, destacant l’interès i la participació activa en les diferents activitats, especialment a l’hora de compartir experiències personals. S’observa que les famílies són capaces de reflexionar sobre les seves pròpies pràctiques i que durant les sessions, han identificat dificultats en la gestió de les pantalles, mostrant-se obertes a incorporar canvis en la vida familiar. Tot i això, per assegurar que aquests canvis es duguin a terme, és necessari oferir seguiment i continuïtat, així com suport per part d’un professional que les guiï en aquest procés, ja que aquest pot ser llarg i complex.

En general, es valora positivament el desenvolupament de les sessions, ja que es van tractar temes generals i les estratègies i recursos proposats es van adaptar a la realitat de les persones participants. Això va permetre promoure la vinculació amb els continguts, fomentar la reflexió crítica i afavorir l’assoliment dels objectius. A més, es va comprovar que els conceptes abstractes resulten més difícils d’entendre, per la qual cosa cal prioritzar activitats pràctiques que facilitin la comprensió i aplicació dels continguts.

A continuació s’adjunten els resultats en format visual:

Font: Elaboració pròpia basada en els resultats obtinguts a través de les rúbriques d’observació i l’avaluació dels indicadors de les diferents sessions. Les evidències corresponents a l’activitat R4 es poden consultar als annexos.

Pel que fa als aprenentatges i la conscienciació, els resultats obtinguts a les rúbriques d’observació evidencien que les famílies han adquirit un major coneixement sobre els riscos associats a l’ús de pantalles, tot i que encara presenten dificultats en la comprensió i aplicació de les estratègies i recursos d’acompanyament. Tot i això, les sessions van ser percebudes com a útils i aplicables i les famílies van expressar que gràcies al diàleg establert amb nosaltres i amb la resta de participants, se senten més segures i competents per començar a promoure hàbits més saludables dins de la llar.

Tanmateix, també s’observa un percentatge elevat de participants que mostra voluntat de dur a terme aquests canvis, però perceben barreres que els dificulten la seva implementació. Entre aquestes, es destaquen la manca de suport per part de les parelles en l’establiment de límits, la sobrecàrrega familiar i laboral i el cansanci, factors que poden reduir la implicació i dificultar la consolidació de noves pràctiques.

Per tant aquest programa reflecteix com l’adquisició de coneixements no garanteix automàticament el canvi de conducta, perquè també s’han de tenir en compte altres factors (contextuals, emocionals…) que influeixen en la seva aplicació.

Finalment, aquesta experiència reforça la meva idea sobre que l’acompanyament psicopedagògic ha de ser continuat i flexible, per poder consolidar aprenentatges i promoure canvis sostenibles en el temps.

Aquesta sessió es va plantejar amb l’objectiu de treballar amb les famílies les habilitats de comunicació familiar, així com generar un espai de diàleg entorn, les emocions que aquesta desperta i la importància de la corresponsabilitat i del suport mutu en l’establiment de normes digitals dins de l’àmbit familiar.

Desenvolupament de la sessió:
Per iniciar la sessió, vaig fer un breu resum dels aspectes més destacats de la sessió anterior, per posar al dia aquells/es participants que no hi havien assistit a les anteriors.
Tot seguit, vaig adaptar una mica l’activitat inicial plantejada en el projecte, ja que la part pràctica de l’anterior sessió havia funcionat bé.
Vaig decidir començar amb una dinàmica que els i les fes reflexionar sobre els diferents estils de comunicació familiar, per tal que poguessin visibilitzar la importància de la corresponsabilitat i del suport mutu.
Primer vam fer un cercle. Jo sostenia la bobina de llana i vaig explicar que durant la dinàmica qui rebés la llana l’havia de passar a una altra persona explicant algun aspecte sobre la seva comunicació familiar. Podia ser tant un exemple de comunicació, com una fortalesa, una dificultat o alguna emoció que es generés a la llar a l’hora de comunicar-se.
Seguidament, vam començar la dinàmica i com que érem pocs/es participants, es va repetir el procés fins que totes les persones havien intervingut mínim dues vegades, creant de forma visual una xarxa.

Un cop teixida la xarxa, se’ls va convidar a reflexionar sobre què simbolitzava aquesta xarxa en termes de comunicació familiar. Alguns participants la van relacionar amb la fragilitat i el conflicte, altres van destacar la importància de parlar, escoltar i estar presents i algunes van reafirmar la necessitat de la unió perquè la xarxa no es deteriorés.
Tot seguit, es va demanar que tornessin a seure a les seves cadires i els/les vaig presentar un parell de situacions familiars amb dificultats comunicatives, que vaig llegir textualment:

“Una mare sola amb dos fills/es de 10 i 13 anys arriba a casa cansada després de la jornada laboral. El fill gran passa moltes hores amb el mòbil. Quan la mare li demana que deixi el mòbil per sopar o fer els deures, el fill respon amb enfadament o indiferència. Ella acaba cridant-lo o llevant-li el mòbil de manera brusca. El conflicte es repeteix gairebé cada dia i acaba sense diàleg.”

“Família amb dos adults referents (mare i parella) i un fill d’11 anys. La mare intenta limitar l’ús de la tauleta a les tardes. La parella, per evitar conflictes, permet que el nen l’usi més temps quan la mare no hi és. El nen aprofita aquesta diferència i genera discussions entre els adults.”

Un cop llegides, vam passar al debat sobre quines petites coses es podrien canviar en aquestes situacions perquè la comunicació fos més tranquil·la i clara. La conversa va fluir força bé i van sorgir experiències personals durant les discussions. A mesura que anaven parlant, jo anotava els aspectes clau a la pissarra i finalment els vam revisar conjuntament de manera visual, mostrant allò que ells/es mateixos/es havien identificat com necessari per treballar la comunicació.
La sessió va acabar amb una reflexió conjunta sobre els bloquejos que es generen. Es va exposar que aquestes sessions no ofereixen solucions tancades, sinó que cada família havia de posar-se petits compromisos i complir-los si volia obtenir resultats.
És cert que, a diferència de sessions anteriors, en aquesta vaig notar emocions remogudes per part d’algunes famílies.

Finalment, vaig remarcar que la comunicació és compartida i imperfecta, per validar l’esforç que havien fet i recordar que l’important era comprendre millor la manera com ens comuniquem per fer petits canvis que ajudin a cuidar-nos, sobretot dins de l’espai familiar.

Observacions:

• La dinàmica de la xarxa va facilitar la comprensió del concepte de comunicació que es treballava durant tota la sessió.
• Durant les discussions van sorgir temes com la sobrecàrrega, el cansament, l’ús de pantalles com a focus de conflicte i la falta d’acords entre adults.
• Les famílies van poder verbalitzar dificultats habituals del dia a dia. Inicialment, es mostraven més reservades, però a mesura que avançava la sessió es van implicar més i s’expressaven millor.
• Continua havent-hi poca crítica envers l’ús que fan els adults sobre la tecnologia, fet que pot generar incoherència en els missatges que transmeten.
• L’assistència d’ambdós referents familiars va ser especialment significativa, ja que va permetre observar la dinàmica entre adults i oferir un exemple positiu de corresponsabilitat, tot i que es van generar algunes tensions puntuals durant les activitats.
• Al ser la tercera sessió, em sentia més còmoda com a dinamitzadora i això va fer que el desenvolupament de la sessió fos molt fluid i espontani.

Reflexió:
Des del meu punt de vista, la sessió va complir els objectius plantejats. Les famílies van ser capaces d’identificar petites estratègies per millorar la comunicació i la gestió dels límits. No obstant això, considero important continuar realitzant sessions que consolidin aquests aprenentatges i seria idoni que un professional especialitzat pogués assistir per aprofundir en la temàtica de l’ús dels dispositius digitals.
Com a aspecte a millorar poso en rellevància l’assistència, ja que hagués estat interessant comptar amb més famílies en cada sessió i comptar amb les altres figures adultes que sostenten el nucli familiar per consolidar millor el concepte de corresponsabilitat.

L’objectiu d’aquesta sessió era oferir a les famílies recursos i eines per planificar i estructurar l’ús de les pantalles a casa, amb la finalitat de reflexionar sobre la manera com dialoguen i es comuniquen dins l’àmbit familiar.
L’activitat proporcionava estratègies i pautes concretes per regular i supervisar l’ús de la tecnologia. En aquest post no em centraré a analitzar la baixa participació, ja que, que cinc mares assistissin ja representa un bon començament, tenint en compte la participació anterior i les dates. D’aquestes cinc participants, dues ja havien assistit a la sessió anterior.

Aquesta vegada vam realitzar la sessió a la sala Polivalent, ja que la Cala “Espai Familiar” estava ocupada. Tot i que a l’inici vam passar una mica de fred, la temperatura es va tornar més agradable a mesura que avançava la sessió.

Desenvolupament de la sessió:
Per començar, vaig fer un resum de la sessió anterior amb l’objectiu de posar al dia les noves participants i refrescar la memòria de les que ja havien assistit. A continuació, vam col·locar a la pissarra tres categories: “Riscos”, “Alternatives” i “Acompanyament”. Abans de repartir les targetes, vaig preguntar a les mares si coneixien el significat de cada paraula i totes van confirmar ràpidament que sí.
Després, es van entregar a cada participant diverses targetes desordenades. Aquí vaig cometre dos errors:

• Les targetes estaven impreses en català i algunes mares van tenir dificultats per entendre-les, així que vam haver de llegir-les en veu alta i explicar-ne el significat en castellà.

• Les targetes tenien el mateix color que els títols de les categories. Per això, vam modificar la dinàmica abans de començar i en comptes d’elevar les targetes i col·locar-les en el títol corresponent, les llegíem en veu alta i posteriorment les vaig ubicar jo mateixa amb l’ajuda d’alguna participant, per crear un mapa visual del coneixement compartit.

La dinàmica consistia a col·locar cada targeta en la categoria que consideressin més adequada segons el seu contingut. A mesura que les vinculaven amb la categoria, es generava conversa sobre les frases. Al principi, la participació va ser tímida, ja que algunes mares temien ser jutjades. Va ser quan una d’elles va compartir un conflicte amb el seu fill que la dinàmica va començar a desenvolupar-se de manera més fluida, animant la resta a intervenir. Aquest moment va ser especialment interessant, pel fet que permetia observar com raonaven les mares: si de manera individual, consultant les altres, qui estava més implicada i qui menys motivada.
La dinàmica va fluir molt bé, probablement gràcies a la mida reduïda del grup. Algunes mares reien, altres mostraven inseguretat i consultaven contínuament, però en general hi va haver un alt nivell d’interès. La categoria que més els va costar diferenciar va ser la d’“Alternativa” i “Acompanyament”, mentre que els “Riscos” es van identificar ràpidament.
Un cop col·locades les targetes, vam fer una revisió per categories. Van sorgir debats que evidenciaven que sovint el seu pensament se centra a resoldre problemes immediats en lloc de planificar hàbits sostenibles. També van compartir experiències personals i van expressar preocupació pel benestar emocional dels fills i filles.

Totes les participants es troben en situacions de vulnerabilitat. Moltes van comentar l’estrès que senten en el dia a dia, la sensació de saturació i la manca d’habilitats o recursos per gestionar certes situacions. Algunes també van mencionar sentir-se poc escoltades o sense suport per part de les seves parelles a l’hora d’establir límits.

El més rellevant que vaig extreure de la sessió va ser la motivació d’algunes mares per aprendre i millorar, evidenciada en la seva disposició a participar i escoltar. Al mateix temps, va quedar palesa la seva necessitat de rebre estratègies pràctiques i aplicables per evitar conflictes relacionats amb les noves tecnologies, en lloc de conceptes abstractes.

Per concloure, vaig fer que cada mare triés dos targetes i expliqués el motiu de la seva elecció, generant un espai de diàleg i aprenentatge compartit.

Observacions principals:

• Les mares mostraven necessitat de suport, escolta i guia.

• Esmenten experiències d’estrès i saturació en el dia a dia.

• Mostren motivació per aprendre i millorar.

• Es percep, poca autocrítica respecte al seu propi ús de les pantalles, tot i ser conscients de la necessitat de gestionar millor el temps amb la tecnologia.

• Es presenten, problemes de comunicació familiar, especialment dificultats per dialogar amb els fills i sensació de manca de suport per part de les parelles en l’establiment de normes i límits.

Reflexió de la sessió:
Aquesta sessió ha posat de manifest la complexitat i la riquesa de treballar amb famílies en situació de vulnerabilitat en relació amb l’ús de les pantalles. També m’ha fet pensar sobre la importància de crear espais segurs i de confiança, on es permeti l’expressió de vivències personals i el debat respectuós.
Les estratègies de treball amb famílies han de combinar la reflexió conjunta amb exemples pràctics i aplicables que puguin integrar immediatament en la seva rutina quotidiana, sino percebo que no s’assoleixen amb facilitat.

En definitiva, més enllà de l’ús de les pantalles, és fonamental treballar l’acompanyament familiar, les habilitats de comunicació i el suport emocional per afavorir relacions familiars més saludables i consensuades.

La següent sessió, centrada específicament en la comunicació, es va programar pel 9 de desembre, de 10 a 11 h, coincidint amb la tornada de Reis.

Un cop realitzada la intervenció amb les famílies i analitzada la informació recollida durant la sessió, la meva coordinadora i jo vam fer una valoració globalment positiva de l’activitat. Ambdues vam coincidir que havia estat una sessió profitosa, ja que va permetre sensibilitzar les famílies sobre la temàtica de l’ús de les pantalles de manera realista, però sense generar alarma. A més, les famílies assistents es van mostrar interessades en les informacions i reflexions que es van anar abordant, especialment cap al final de la sessió.

Tot i això, també vam detectar algunes limitacions, com per exemple que la sessió va acabar tenint un caràcter més aviat informal i que van participar poques famílies. Aquest aspecte és una preocupació present des de l’inici de curs, ja que la coordinadora manifesta que enguany observa una disminució de la implicació familiar en el servei i expressa la necessitat d’entendre’n els motius.

El debat posterior es va centrar principalment en aquesta qüestió, més que no pas en la valoració de l’activitat, ja que ambdues consideràvem que la proposta havia estat adequada i coherent amb els objectius plantejats. No obstant això, el fet que hi participessin poques famílies implica que un percentatge elevat, que també presenta preocupacions relacionades amb l’ús de les pantalles, no està rebent aquest acompanyament preventiu.

Aquesta manca d’intervenció es veu reflectida en les conductes de molts infants i adolescents del servei i tendeix a agreujar-se amb l’edat, especialment durant l’adolescència, una etapa evolutiva caracteritzada per importants canvis físics, biològics i neurològics (Casado, 2020; Poliak, 1999).

Cal destacar que aquesta intervenció tenia un caràcter preventiu i estava dirigida a famílies amb infants d’entre 5 i 12 anys, amb l’objectiu de treballar l’ús conscient i saludable de les pantalles en edats primerenques per reduir possibles conseqüències negatives a mitjà i llarg termini. Després de la primera sessió, i malgrat haver introduït alguns canvis respecte a la proposta inicial, vam reflexionar sobre els possibles motius pels quals les famílies continuaven sense assistir-hi de manera regular.

En primer lloc, vam considerar que algunes famílies poden sentir-se saturades per la quantitat de formacions que es proposen des del servei. Moltes d’elles estan ateses simultàniament per diversos dispositius i professionals, fet que pot generar una sensació de sobrecàrrega i malestar, ja que “no deixen de rebre opinions sobre com crien els seus fills i filles”.

En segon lloc, es detecta una dificultat específica amb les famílies de nova incorporació, que mostren una menor implicació en les activitats grupals. Aquesta manca de participació podria estar relacionada amb la manca de vincle amb el servei i amb el fet que “encara no se senten prou part de l’espai”.

Finalment, també es va identificar el factor horari com una possible barrera. Tot i que moltes famílies no tenen una ocupació laboral, acostumen a utilitzar el matí per fer gestions i tasques domèstiques, i “venir al SIS en aquest horari els suposa un inconvenient”.
Malgrat ser conscients d’aquesta limitació, no va ser possible modificar l’horari, ja que coincidia amb el meu període de pràctiques.

Amb la voluntat de millorar la participació, per a la segona sessió es va plantejar una proposta que fós més pràctica i vivencial, orientada a treballar amb les famílies estratègies i recursos concrets per a la gestió conscient i saludable de les noves tecnologies en l’àmbit familiar. En aquest context, vaig comentar a la meva coordinadora la informació recollida durant la primera sessió i li vaig proposar mantenir converses breus amb la resta de professionals de l’equip, amb l’objectiu de contrastar la seva percepció amb la informació aportada per les famílies i adaptar encara més els continguts de la segona intervenció. La proposta va ser ben acollida i es va dur a terme.

A partir d’aquestes converses, es van identificar diverses idees clau compartides per l’equip educatiu. D’una banda, les professionals observen signes d’ús problemàtic o de possible dependència de les pantalles, especialment en adolescents, com ara ansietat davant la desconnexió, necessitat constant de revisió del dispositiu, comparació social, alteracions del son o afectació del rendiment acadèmic.

En relació amb els infants més petits, observen una adquisició molt precoç d’habilitats tecnològiques i en paraules d’una educadora referent de l’espai familiar: “infants de sis mesos… fan com ‘deslizar’ el dit dins de la pantalla”.

Totes les professionals coincideixen en que aquest ús intensiu de les pantalles no afecta únicament els menors, sinó també els adults. De fet la companya va expressar : “sovint són els mateixos adults els que mostren conductes similars”, fet que mostra com la seva conducta incideix directament en el vincle afectiu i en el temps de qualitat que es comparteix.
En aquest sentit, una professional va assenyalar el següent: “ens trobem que les famílies venen al SIS i en les esperes en comptes d’estar amb el seu fill o filla o amb altres mares o pares, es fiquen amb el mòbil”.

També es detecta una manca generalitzada de supervisió i mediació familiar en l’ús de les tecnologies, amb una escassa presència de control parental i una absència de rutines i normes clares. Tal com recullen diverses professionals: “són nens amb els quals hi ha molta escassetat de control parental”, “ hi ha consum a qualsevol hora i en qualsevol moment, no hi ha una estructura” i “hi ha dificultats per poder establir límits amb l’ús de les tecnologies i amb el temps que hi dediquen”.

Finalment, es posa èmfasi en el paper fonamental de l’adult com a referent i model de conducta: “l’adult té un paper molt important”, especialment “en el sentit de modelar el comportament d’aquests infants”.

En infants de 3 a 5 anys, les professionals observen que “fan un ús bastant desmesurat de les pantalles i no hi ha un control parental darrere, ni un acompanyament”. I l’equip davant d’aquesta realitat destaca la importància de crear pactes familiars i fomentar la corresponsabilització com a estratègia clau per a la gestió saludable de les pantalles.

A partir de tota la informació recollida, vaig revisar l’activitat pràctica que tenia inicialment plantejada i en vaig modificar alguns aspectes amb l’objectiu de potenciar aquells elements clau que les meves companyes havien assenyalat.

Les adaptacions realitzades van permetre ajustar millor la proposta a les necessitats reals de les famílies, incorporant estratègies concretes relacionades amb l’establiment de límits, la creació de rutines, el modelatge adult i la corresponsabilització familiar en l’ús de les pantalles.

Des de la perspectiva psicopedagògica, l’educació no es limita a transmetre coneixements, sinó que implica acompanyar les persones, facilitar-los instruments i crear situacions en les quals puguin construir el seu propi aprenentatge i saber, a partir de les seves experiències, de la vida quotidiana, de les seves lluites, èxits i fracassos, tot connectant les estratègies familiars amb el context comunitari i la vida real (Lengrand, 1973, citat per Cano, p. 101).

Tenint en compte això a continuació, adjunto el material utilitzat a la segona intervenció, per si es vol consultar o reutilitzar.
https://www.canva.com/design/DAG9jh-yM7I/d38FUFkQ8CgrxpDl3MJq_A/edit?utm_content=DAG9jh-yM7I&utm_campaign=designshare&utm_medium=link2&utm_source=sharebutton

Finalment, conjuntament amb la meva coordinadora, vam decidir que la següent intervenció es duria a terme el 22 de desembre, aprofitant l’obertura especial de Nadal del servei.

Aquesta obertura té com a objectiu afavorir la continuïtat i el seguiment de les famílies dins el SIS, tot i que la participació en l’activitat és de caràcter voluntari.

Bibliografia:
Cano, A. (2006). La intervenció psicopedagògica en l’educació no formal de persones adultes. Badia, A. , Mauri, T. i Monereo, C. (Coords.), La pràctica psicopedagògica en educació no formal (Vol. II, pp. 100–112). Universitat Oberta de Catalunya.

Casado, M. (2020). Introducció a la psicologia del desenvolupament, psicologia de la personalitat i psicologia clínica i de la salut. PID_00269946. Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Poliak, J. (1999). Capítulo 10: Counseling en la adolescencia. En Counseling humanístico: Teoría y práctica (pp. 292–308). Ediciones del Instituto Holos, Centro Argentino de Psicología Humanística y Counseling. https://holossanchezbodas.com/wp-content/uploads/2021/03/Adolescencia.pdf

Arran de la baixa participació en la sessió anterior, es van dur a terme diverses accions amb l’objectiu de promoure una major assistència en aquesta nova convocatòria.

D’una banda, es va tornar a realitzar una enquesta per proposar dates, però en aquesta ocasió es van concretar dues opcions fixes: 11 de desembre de 10:00 a 11:00 h o 15 de desembre de 10:30 a 11:30 h. La data més votada va ser la de l’11 de desembre, tot i així, només es van recollir nou votacions de 36 participants en total,  fet que indica que la participació a l’enquesta va continuar sent baixa.

Paral·lelament, es va modificar la descripció de l’activitat. En lloc d’utilitzar el títol inicial “Les pantalles i els infants: allò que cal saber”, es va optar per una proposta més propera i atractiva:
“Taller de pantalles ✨ Un espai proper per parlar de pantalles, entendre el seu impacte en els infants i descobrir maneres senzilles de fer-ne un ús més saludable a casa”.
Aquesta nova formulació posava l’accent en el caràcter pràctic i vivencial de l’activitat, presentant-la com un espai de xerrada, cafè i reflexió a partir de les experiències de les persones participants.

Per tal d’incentivar la participació de les famílies, es van dur a terme les següents accions:

1. La meva coordinadora va contactar amb la referent de Serveis Socials Bàsics (SSB) per informar-la de la baixa participació detectada i explicar que en el marc de les meves pràctiques del màster de Psicopedagogia, havia dissenyat una intervenció de tres sessions per treballar l’ús de les pantalles amb infants d’entre 5 i 12 anys. A partir d’aquesta conversa, la referent de SSB va suggerir que se li enviés un correu electrònic de recordatori perquè el fes arribar tant a ella com a la resta d’educadores del servei i així també recordar-ho a les famílies.
   
2. Es va informar les famílies de manera directa durant les recollides dels infants a les tardes del SIS, recordant-los la data del taller i destacant que no es tractava d’una formació teòrica, sinó d’una activitat pràctica i participativa.

   Es va subratllar molt que l’objectiu era oferir un espai d’escolta i suport, on compartir experiències i conèixer diferents maneres de gestionar l’ús intensiu de les tecnologies per part dels infants.

3. Finalment, el dia abans de l’activitat es va enviar un recordatori a través de missatgeria instantània, en el qual s’esmentaven tant el taller del matí com el de la tarda, amb la intenció de facilitar que les famílies el tinguessin present i poguessin assistir-hi després de deixar els infants a l’escola.
   

DIA ACTIVITAT:
Aquest cop l’activitat no es va proposar de fer a la sala polivalent, si no a l’espai familiar, perquè és on està el sofà, la cafetera i l’ambient és més proper i tranquil. També vàrem haver de canviar el taller, perquè el que volíem era que la sessió els hi semblés interessant per poder motivar la participació de les properes.
En aquest cas com la primera fase era de sensibilització, la meva coordinadora i jo vàrem acordar fer-la una miqueta més informal.

DESENVOLUPAMENT ACTIVITAT:
Les famílies van ser rebudes amb un espai d’acollida amb cafè o te. En total hi van assistir sis famílies, una participació que tot i ser baixa, va resultar satisfactòria si es compara amb tallers anteriors perquè tant el de violència, com la primera proposta del taller sobre pantalles no es va presentar ningú.
En iniciar la sessió, la meva coordinadora present durant tota l’activitat, em va fer la presentació. Algunes de les famílies ja em coneixien ja que soc la referent del grup de mitjans i joves del servei, però d’altres, vinculades als grups de petits i grans no. Tot seguit, vaig fer una breu presentació personal.
A continuació, es va explicar que aquest taller constituïa la primera sessió d’un cicle de tres. També es van exposar de manera general els altres formats previstos per a les properes sessions, amb l’objectiu de recollir l’opinió de les famílies i observar tant les seves reaccions com la comunicació no verbal.En aquest sentit, es va detectar una actitud oberta i un interès notable per la proposta.

Per iniciar la sessió, es va generar una conversa informal al voltant de diferents qüestions: què entenen les famílies per tecnologies, quins dubtes o inquietuds els agradaria abordar en les sessions següents i especialment, quines expectatives tenien respecte als tallers.

Les respostes van ser diverses:
Pel que fa al concepte de tecnologies, la majoria de famílies van fer referència principalment al telèfon mòbil i als videojocs en línia, mentre que només una mare va mencionar explícitament les xarxes socials, concretament TikTok. Pel que fa les expectatives, dubtes i inquietuds, totes esmentaven que sentien que els seus fills/es eren petits però demanaven molt fer ús de les pantalles i que volien aprendre a gestionar-ho, perquè a vegades sorgien conflictes derivats d’això.
Aprofitant que la conversa fluïa de manera natural, es va introduir la pregunta: “Com feu servir les tecnologies a casa?”. En relació amb el temps d’ús, inicialment totes les famílies van manifestar tenir horaris força establerts durant la setmana. No obstant això, en parlar dels caps de setmana van emergir qüestions rellevants, especialment relacionades amb el propi ús que fan els adults de les pantalles i les xarxes socials.
Moltes mares van expressar el cansament acumulat durant la setmana i van explicar que els caps de setmana tendeixen a quedar-se a casa descansant, fent tasques domèstiques, mirant la televisió o utilitzant el telèfon mòbil, mentre que els infants juguen a videojocs, miren pel·lícules o demanen el mòbil dels adults per veure YouTube o altres continguts digitals.
Davant d’aquestes aportacions, la meva coordinadora i jo vam aprofundir en la reflexió mitjançant preguntes més concretes, com ara: en quins espais s’utilitzen les tecnologies, qui les utilitza, per a quina finalitat i quines dificultats hi troben.
Els dispositius més esmentats van ser el telèfon mòbil i les tauletes. Va resultar especialment rellevant que, en parlar dels espais d’ús, moltes famílies van indicar que els infants utilitzen les tecnologies a la seva habitació i sense supervisió adulta, mentre els adults realitzen altres tasques.
Pel que fa a qui fa ús de les pantalles, va quedar clar que tots els membres de la família, inclosos els adults, en fan un ús habitual. Aquest aspecte va obrir la porta a una reflexió clau que es vol treballar amb les famílies: la importància de la corresponsabilitat adulta i de l’exemple que es dona als infants.

Quant a les dificultats, les famílies van assenyalar principalment que els infants sovint s’avorreixen de jugar i demanen els dispositius i que els hi costa establir i mantenir límits. També esmenten, que alguns videojocs tenen continguts violents que generen por i que la imposició de normes acostuma a provocar conflictes i enfadaments.
Un altre element que va sorprendre va ser que totes les famílies van manifestar que els seus fills i filles juguen a Roblox.

A partir d’aquest fet, es va aprofitar per oferir informació clau sobre aquesta plataforma: què és Roblox i quines problemàtiques i riscos s’han detectat associats al seu ús.
Aquesta introducció va permetre ampliar la reflexió cap als riscos i conseqüències de l’ús de les pantalles, abordant aspectes com el temps d’exposició, els continguts inapropiats, les aplicacions i jocs més utilitzats, així com diverses recomanacions concretes per a les famílies.
Es va posar èmfasi en la importància de l’acompanyament adult, l’establiment de normes clares i consensuades, l’ús del control parental i la comunicació familiar.
La sessió va ser intensa, ja que es van tractar molts temes, però sempre des d’un clima proper i informal. Tot i el temps limitat, es va generar la sensació que les famílies es van quedar amb ganes de continuar aprofundint en la temàtica.
Per aquest motiu, es va explicar que a la següent sessió l’activitat seria més pràctica, tindria una durada una mica superior i es treballarien de manera més específica estratègies i recursos per a la gestió de les pantalles en l’àmbit familiar.
Per tancar la sessió, es va demanar a les famílies que expressessin una paraula que resumís allò que s’emportaven del taller.
Les paraules compartides van ser: Roblox, Normes, Comunicació, Ús que faig, Falta d’informació i Ús del mòbil.

Bona tarda companys i companyes.

Arran de la realització de l’enquesta amb les famílies, vam decidir que la primera sessió tindria lloc el dijous 4 de desembre al SIS. Un cop decidit el dia es va avisar prèviament les famílies per missatgeria instantània.
Quan va arribar el dia, vaig preparar la sala, tenint en compte tots els materials necessaris i procurant crear un ambient acollidor per promoure la participació de les famílies.
A continuació, adjunto una fotografia de l’espai:

Estava molt nerviosa, ja que era la meva primera experiència amb les famílies com a psicopedagoga impartint una formació. Vaig preparar el projector i els vídeos, vaig parlar amb la meva coordinadora i vaig imprimir la informació per poder-la lliurar a les famílies. A més, vaig anticipar possibles preguntes que em podrien fer i vaig cercar informació per tal d’oferir un bon servei i poder respondre adequadament als seus dubtes.
Amb què em vaig trobar? Que no va aparèixer cap família. Vam esperar aproximadament mitja hora i ningú es va presentar.
He de dir que em vaig posar força nerviosa, però la meva coordinadora em va tranquil·litzar, comentant que darrerament s’estava observant una baixa participació en les activitats proposades. Davant d’aquesta situació, vam aprofitar que no hi havia cap família per avaluar quins podrien haver estat els motius de la manca d’assistència.

Vam arribar a les següents conclusions:
1.     Havia estat un mes amb molts tallers programats per part del SIS i possiblement, les famílies se sentien saturades.
2.     L’horari (de 10 a 11 h) no era l’adequat, ja que moltes famílies treballen o compleixen tasques diàries al matí. En canvi, a la tarda quan venen al SIS a deixar els i les infants, els /les resulta més fàcil quedar-se.
3.     El temps meteorològic també hi va influir o això creiem, ja que aquella setmana va començar a fer molt fred i fins i tot, l’assistència dels infants al SIS es va veure reduïda.
4.     El fet de presentar el taller amb un enfocament molt formatiu podria haver-hi desincentivat la participació.

A partir d’aquesta anàlisi, vam plantejar diverses possibles solucions:
1.     Tornar a passar una enquesta a les famílies per consensuar dies i horaris més adequats.
2.     Parlar amb els Serveis Socials Bàsics (SSB) perquè també difonguessin la intervenció entre les famílies amb les quals tenen contacte.
3.     Oferir la formació en un format més informal i proper com ara un “cafè amb famílies”, per motivar l’assistència i fomentar un espai més conversacional. De fet, vàrem reflexionar sobre si la Sala polivalent era la més adequada i vàrem proposar poder fer la següent sessió a la Cala “Espai familiar” per crear un clima més acollidor i proper.

Finalment per concloure aquesta entrada en el portafolis, haig d’esmentar que tot i que la sessió no es va poder dur a terme considero que la situació va ser bastant enriquidora en l’àmbit professional.
Un dels aspectes més rellevants per a mi ha estat l’assumpció d’un rol diferent del realitzat normalment a la meva tasca com a educadora referent dels grups, ja que era el primer cop que assumia el rol de professional que realitza una intervenció directament amb les famílies. Aquest fet va afavorir que preparés i planifiqués tota la sessió d’una forma rigorosa i organitzada, tant amb l’adequació de l’espai, com el material, com a l’hora de coordinar-me amb l’equip, així com en la recerca i preparació de la informació tot anticipant-me a possibles preguntes que poguessin sorgir.
Sí que és veritat que el fet de treballar amb persones adultes directament em generava certa inseguretat i possiblement per aquest motiu, vaig donar tanta importància als aspectes previs a la intervenció. Tanmateix, aquesta experiència m’ha fet recordar que per realitzar una bona intervenció educativa s’ha de començar molt abans del moment de la intervenció i m’ha fet reflexionar sobre la meva pròpia feina també, perquè a vegades la comoditat del dia a dia o la rutina fa que ens oblidem i es descuidin alguns elements fonamentals.
D’altra banda, tota la situació em va generar frustració. Així i tot, la meva coordinadora amb el seu suport em va fer veure aquesta situació no com un fracàs, sinó com una manera d’analitzar la situació des d’una mirada professional. Conjuntament, vàrem poder analitzar els possibles factors que havien influït en la baixa participació de les famílies i vam poder reflexionar.
De fet, aquesta experiència m’ha permès comprendre que la participació de les famílies no depèn únicament de la qualitat del contingut ofert, sinó també de diversos factors contextuals que condicionen la seva implicació. De fet, Badia (2021, p. 26) assenyala que és fonamental el coneixement de les variables personals de les persones participants, ja que aquestes poden actuar com a factors que afavoreixin o dificultin l’èxit de la intervenció psicopedagògica.
El que tinc clar és que com a futura psicopedagoga, he après la importància d’adaptar les propostes a la realitat de les persones participants, tot promovent l’escolta de les seves necessitats, com ara la flexibilitat horària, l’accessibilitat, la percepció de la utilitat de l’activitat o la possible saturació de propostes, entre d’altres.
De manera que a partir d’aquesta situació, he pogut analitzar els diferents elements que poden actuar com a barreres i dificultar que les intervencions socioeducatives es desenvolupin de manera eficaç. Aquest procés d’anàlisi i reflexió posa de manifest la necessitat d’una pràctica professional conscient i ajustada al context. Tal com assenyala Trilla (1989, p. 16) en pedagogia, igual que en altres disciplines epistemològicament properes, no se li exigeix únicament donar compte amb rigor i sistematicitat de la realitat de l’objecte al qual es refereix (l’educació), sinó també cercar les formes més adequades d’intervenir-hi i reflexionar sobre el sentit d’aquesta intervenció.
En aquest sentit, aquesta experiència m’ha permès relacionar la teoria i la pràctica, reforçant la importància de la reflexió com a eina clau per a la millora de la intervenció psicopedagògica.
I finalment, gràcies a aquesta experiència viscuda, em quedo amb la idea que l’avaluació contínua i la capacitat d’adaptació són dos dels elements clau per millorar la intervenció educativa i continuar creixent com a professionals de la psicopedagogia.

Bibliografia:

Trilla, J. (1989). La relació teoria-pràctica en la pedagogia de Paulo Freire. Temps d’Educació, (1), 15–32.  https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6962663

Badia, A. (2021). Principis i fonaments de la intervenció psicopedagògica. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. PID_00283795

Bon dia companys i companyes,
Aquestes darreres sessions he estat treballant amb la meva coordinadora per organitzar com es durà a terme el projecte d’intervenció amb famílies i he anat creant diversos materials que adjuntaré al portafolis perquè pugueu seguir el meu procés de treball.
Una de les necessitats detectades al SIS és la manca de participació de les famílies en els tallers i activitats. Per exemple, recentment es va organitzar un taller sobre les violències de gènere coincidint amb el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, però no va assistir cap família.
Arran d’això, mentre ultimàvem la planificació de la intervenció, la meva coordinadora em va demanar que elaborés un cartell amb diferents dates perquè les famílies poguessin escollir el dia que els anés millor.
D’aquesta manera, esperem garantir una participació més elevada i assegurar l’èxit de la intervenció, a més, hem creat una enquesta amb tres opcions de dia i diferents franges horàries, amb la previsió de tenir les respostes com a màxim el dia 02/12.
Revisant l’activitat, la coordinadora també em va demanar que millorés la introducció de la dinàmica, incorporant una part avaluativa inicial per conèixer què saben les famílies o què esperen del taller. He afegit, per tant, un seguit de preguntes introductòries de reflexió, com ara: “Què enteneu per tecnologies o pantalles?”, “Quines aplicacions, jocs o xarxes utilitzen més els vostres fills/es? I vosaltres?”, “Quines dubtes o preguntes us agradaria treballar en les pròximes sessions?”, “Què espereu d’aquests tallers?”, entre d’altres.
Finalment, he elaborat una infografia amb informació rellevant que tindrem a mà durant la sessió i que també penjarem al taulell informatiu perquè les famílies la puguin consultar. A més, les educadores del servei també la podran utilitzar com a recurs de suport.
Ara bé, he de reconèixer que tinc una mica de por que les famílies no hi assisteixin, sobretot pels horaris disponibles i per les dates en què ens trobem. El mes de desembre sol ser complicat pel que fa a la implicació: les famílies tenen tutories a l’escola, diversos preparatius i en general, estan més centrades en l’arribada de les festes.
Tot i així, la meva coordinadora m’està donant molt de suport i em transmet molta tranquil·litat. Em recorda que no m’amoïni, que la intervenció és molt interessant i que si cal, ja trobarem la manera d’adaptar-la perquè es pugui dur a terme amb èxit.
A més, tot aquest procés m’està ajudant a observar la feina que ella realitza. La seva manera de gestionar les absències i de buscar solucions o alternatives per promoure la participació de les famílies m’ha semblat molt enriquidora. He pogut veure com s’esforça per adaptar-se a les necessitats de les famílies—tant en horaris com en dies—i com els ofereix un paper actiu en la presa de decisions, promovent la seva implicació des del respecte i la corresponsabilitat.
Aquest procés m’està ajudant a entendre d’una manera molt més profunda, la complexitat del treball amb famílies dins dels serveis socials i educatius. També he pogut veure que la meva primera reacció davant les dificultats ha estat la inquietud o la por que la intervenció no tingui l’èxit esperat. A nivell personal, aquest procés m’està ensenyant a no veure les dificultats com un límit, sinó com una part natural de la intervenció socioeducativa.
A continuació adjuntaré el cartell i la infografia amb informació rellevant. Al llarg d’aquesta setmana us aniré mostrant la intervenció i els materials que he utilitzat, per si us poden servir o els voleu adaptar per als vostres projectes.