Un cop realitzada la intervenció amb les famílies i analitzada la informació recollida durant la sessió, la meva coordinadora i jo vam fer una valoració globalment positiva de l’activitat. Ambdues vam coincidir que havia estat una sessió profitosa, ja que va permetre sensibilitzar les famílies sobre la temàtica de l’ús de les pantalles de manera realista, però sense generar alarma. A més, les famílies assistents es van mostrar interessades en les informacions i reflexions que es van anar abordant, especialment cap al final de la sessió.

Tot i això, també vam detectar algunes limitacions, com per exemple que la sessió va acabar tenint un caràcter més aviat informal i que van participar poques famílies. Aquest aspecte és una preocupació present des de l’inici de curs, ja que la coordinadora manifesta que enguany observa una disminució de la implicació familiar en el servei i expressa la necessitat d’entendre’n els motius.

El debat posterior es va centrar principalment en aquesta qüestió, més que no pas en la valoració de l’activitat, ja que ambdues consideràvem que la proposta havia estat adequada i coherent amb els objectius plantejats. No obstant això, el fet que hi participessin poques famílies implica que un percentatge elevat, que també presenta preocupacions relacionades amb l’ús de les pantalles, no està rebent aquest acompanyament preventiu.

Aquesta manca d’intervenció es veu reflectida en les conductes de molts infants i adolescents del servei i tendeix a agreujar-se amb l’edat, especialment durant l’adolescència, una etapa evolutiva caracteritzada per importants canvis físics, biològics i neurològics (Casado, 2020; Poliak, 1999).

Cal destacar que aquesta intervenció tenia un caràcter preventiu i estava dirigida a famílies amb infants d’entre 5 i 12 anys, amb l’objectiu de treballar l’ús conscient i saludable de les pantalles en edats primerenques per reduir possibles conseqüències negatives a mitjà i llarg termini. Després de la primera sessió, i malgrat haver introduït alguns canvis respecte a la proposta inicial, vam reflexionar sobre els possibles motius pels quals les famílies continuaven sense assistir-hi de manera regular.

En primer lloc, vam considerar que algunes famílies poden sentir-se saturades per la quantitat de formacions que es proposen des del servei. Moltes d’elles estan ateses simultàniament per diversos dispositius i professionals, fet que pot generar una sensació de sobrecàrrega i malestar, ja que “no deixen de rebre opinions sobre com crien els seus fills i filles”.

En segon lloc, es detecta una dificultat específica amb les famílies de nova incorporació, que mostren una menor implicació en les activitats grupals. Aquesta manca de participació podria estar relacionada amb la manca de vincle amb el servei i amb el fet que “encara no se senten prou part de l’espai”.

Finalment, també es va identificar el factor horari com una possible barrera. Tot i que moltes famílies no tenen una ocupació laboral, acostumen a utilitzar el matí per fer gestions i tasques domèstiques, i “venir al SIS en aquest horari els suposa un inconvenient”.
Malgrat ser conscients d’aquesta limitació, no va ser possible modificar l’horari, ja que coincidia amb el meu període de pràctiques.

Amb la voluntat de millorar la participació, per a la segona sessió es va plantejar una proposta que fós més pràctica i vivencial, orientada a treballar amb les famílies estratègies i recursos concrets per a la gestió conscient i saludable de les noves tecnologies en l’àmbit familiar. En aquest context, vaig comentar a la meva coordinadora la informació recollida durant la primera sessió i li vaig proposar mantenir converses breus amb la resta de professionals de l’equip, amb l’objectiu de contrastar la seva percepció amb la informació aportada per les famílies i adaptar encara més els continguts de la segona intervenció. La proposta va ser ben acollida i es va dur a terme.

A partir d’aquestes converses, es van identificar diverses idees clau compartides per l’equip educatiu. D’una banda, les professionals observen signes d’ús problemàtic o de possible dependència de les pantalles, especialment en adolescents, com ara ansietat davant la desconnexió, necessitat constant de revisió del dispositiu, comparació social, alteracions del son o afectació del rendiment acadèmic.

En relació amb els infants més petits, observen una adquisició molt precoç d’habilitats tecnològiques i en paraules d’una educadora referent de l’espai familiar: “infants de sis mesos… fan com ‘deslizar’ el dit dins de la pantalla”.

Totes les professionals coincideixen en que aquest ús intensiu de les pantalles no afecta únicament els menors, sinó també els adults. De fet la companya va expressar : “sovint són els mateixos adults els que mostren conductes similars”, fet que mostra com la seva conducta incideix directament en el vincle afectiu i en el temps de qualitat que es comparteix.
En aquest sentit, una professional va assenyalar el següent: “ens trobem que les famílies venen al SIS i en les esperes en comptes d’estar amb el seu fill o filla o amb altres mares o pares, es fiquen amb el mòbil”.

També es detecta una manca generalitzada de supervisió i mediació familiar en l’ús de les tecnologies, amb una escassa presència de control parental i una absència de rutines i normes clares. Tal com recullen diverses professionals: “són nens amb els quals hi ha molta escassetat de control parental”, “ hi ha consum a qualsevol hora i en qualsevol moment, no hi ha una estructura” i “hi ha dificultats per poder establir límits amb l’ús de les tecnologies i amb el temps que hi dediquen”.

Finalment, es posa èmfasi en el paper fonamental de l’adult com a referent i model de conducta: “l’adult té un paper molt important”, especialment “en el sentit de modelar el comportament d’aquests infants”.

En infants de 3 a 5 anys, les professionals observen que “fan un ús bastant desmesurat de les pantalles i no hi ha un control parental darrere, ni un acompanyament”. I l’equip davant d’aquesta realitat destaca la importància de crear pactes familiars i fomentar la corresponsabilització com a estratègia clau per a la gestió saludable de les pantalles.

A partir de tota la informació recollida, vaig revisar l’activitat pràctica que tenia inicialment plantejada i en vaig modificar alguns aspectes amb l’objectiu de potenciar aquells elements clau que les meves companyes havien assenyalat.

Les adaptacions realitzades van permetre ajustar millor la proposta a les necessitats reals de les famílies, incorporant estratègies concretes relacionades amb l’establiment de límits, la creació de rutines, el modelatge adult i la corresponsabilització familiar en l’ús de les pantalles.

Des de la perspectiva psicopedagògica, l’educació no es limita a transmetre coneixements, sinó que implica acompanyar les persones, facilitar-los instruments i crear situacions en les quals puguin construir el seu propi aprenentatge i saber, a partir de les seves experiències, de la vida quotidiana, de les seves lluites, èxits i fracassos, tot connectant les estratègies familiars amb el context comunitari i la vida real (Lengrand, 1973, citat per Cano, p. 101).

Tenint en compte això a continuació, adjunto el material utilitzat a la segona intervenció, per si es vol consultar o reutilitzar.
https://www.canva.com/design/DAG9jh-yM7I/d38FUFkQ8CgrxpDl3MJq_A/edit?utm_content=DAG9jh-yM7I&utm_campaign=designshare&utm_medium=link2&utm_source=sharebutton

Finalment, conjuntament amb la meva coordinadora, vam decidir que la següent intervenció es duria a terme el 22 de desembre, aprofitant l’obertura especial de Nadal del servei.

Aquesta obertura té com a objectiu afavorir la continuïtat i el seguiment de les famílies dins el SIS, tot i que la participació en l’activitat és de caràcter voluntari.

Bibliografia:
Cano, A. (2006). La intervenció psicopedagògica en l’educació no formal de persones adultes. Badia, A. , Mauri, T. i Monereo, C. (Coords.), La pràctica psicopedagògica en educació no formal (Vol. II, pp. 100–112). Universitat Oberta de Catalunya.

Casado, M. (2020). Introducció a la psicologia del desenvolupament, psicologia de la personalitat i psicologia clínica i de la salut. PID_00269946. Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Poliak, J. (1999). Capítulo 10: Counseling en la adolescencia. En Counseling humanístico: Teoría y práctica (pp. 292–308). Ediciones del Instituto Holos, Centro Argentino de Psicología Humanística y Counseling. https://holossanchezbodas.com/wp-content/uploads/2021/03/Adolescencia.pdf

Per tal de reforçar la dimensió d’autonomia personal i participació comunitaria, es planteja incorporar un nou objectiu específic per l’assoliment de l’anomenada dimensió.

“Exercir l’autonomia en la presa de decisions quotidianes relacionades amb la lectura de textos funcionals i incrementar la participació activa en activitats de la comunitat”

Aquest objectiu s’alinea amb el model de recuperació en salut mental que determina la millora de la persona com un procés d’apoderament, d’autogestió del benestar i de construcció d’una vida plena i significativa, en què la persona recupera el control de la seva vida i participa activament en la comunitat (Anthony, 1993).

Per tal de mesurar i quantificar aquest objectiu, utilitzarem una auto-avaluació del propi participant de l’activitat amb una escala tipus Likert.

Ítems d’autoavaluació

1. “Quan llegeixo informació sobre activitats (fulletons, cartells, programes…) em sento capaç d’escollir quina activitat m’interessa més”
2. Normalment, decideixo per mi mateix/a què fer a partir de la informació que he llegit, sense que algú altre decideixi per mi”
3. “Si tinc dubtes quan llegeixo un text funcional (horaris, tickets, cites…), primer intento aclarir-los rellegint abans de demanar ajuda
4. “Em sento prou segur/a per explicar als altres per què he prés aquesta decisió a partir del que he llegit”
5. Participar en aquestes activitats m’ajuda a sentir-me més autònom/a en les decisions del meu dia a dia
6. “En les activitats del Club social o d’altres espais, participo més activament (opino, proposo, decideixo) que abans.”
7. “Després de llegir la informació, em veig capaç de planejar com arribar a un lloc o com organitzar una activitat.”
8. “Quan el grup ha de decidir alguna cosa, m’atreveixo a dir què penso i a participar en la decisió”

Taula d’auto-avaluació

Referència bibliogràfica

Anthony, W [William]. A. (1993). Recovery from mental illness: The guiding vision of the mental health service system in the 1990s. Psychosocial Rehabilitation Journal, 16(4), 11–23. https://doi.org/10.1037/h0095655

Arran de la baixa participació en la sessió anterior, es van dur a terme diverses accions amb l’objectiu de promoure una major assistència en aquesta nova convocatòria.

D’una banda, es va tornar a realitzar una enquesta per proposar dates, però en aquesta ocasió es van concretar dues opcions fixes: 11 de desembre de 10:00 a 11:00 h o 15 de desembre de 10:30 a 11:30 h. La data més votada va ser la de l’11 de desembre, tot i així, només es van recollir nou votacions de 36 participants en total,  fet que indica que la participació a l’enquesta va continuar sent baixa.

Paral·lelament, es va modificar la descripció de l’activitat. En lloc d’utilitzar el títol inicial “Les pantalles i els infants: allò que cal saber”, es va optar per una proposta més propera i atractiva:
“Taller de pantalles ✨ Un espai proper per parlar de pantalles, entendre el seu impacte en els infants i descobrir maneres senzilles de fer-ne un ús més saludable a casa”.
Aquesta nova formulació posava l’accent en el caràcter pràctic i vivencial de l’activitat, presentant-la com un espai de xerrada, cafè i reflexió a partir de les experiències de les persones participants.

Per tal d’incentivar la participació de les famílies, es van dur a terme les següents accions:

1. La meva coordinadora va contactar amb la referent de Serveis Socials Bàsics (SSB) per informar-la de la baixa participació detectada i explicar que en el marc de les meves pràctiques del màster de Psicopedagogia, havia dissenyat una intervenció de tres sessions per treballar l’ús de les pantalles amb infants d’entre 5 i 12 anys. A partir d’aquesta conversa, la referent de SSB va suggerir que se li enviés un correu electrònic de recordatori perquè el fes arribar tant a ella com a la resta d’educadores del servei i així també recordar-ho a les famílies.
   
2. Es va informar les famílies de manera directa durant les recollides dels infants a les tardes del SIS, recordant-los la data del taller i destacant que no es tractava d’una formació teòrica, sinó d’una activitat pràctica i participativa.

   Es va subratllar molt que l’objectiu era oferir un espai d’escolta i suport, on compartir experiències i conèixer diferents maneres de gestionar l’ús intensiu de les tecnologies per part dels infants.

3. Finalment, el dia abans de l’activitat es va enviar un recordatori a través de missatgeria instantània, en el qual s’esmentaven tant el taller del matí com el de la tarda, amb la intenció de facilitar que les famílies el tinguessin present i poguessin assistir-hi després de deixar els infants a l’escola.
   

DIA ACTIVITAT:
Aquest cop l’activitat no es va proposar de fer a la sala polivalent, si no a l’espai familiar, perquè és on està el sofà, la cafetera i l’ambient és més proper i tranquil. També vàrem haver de canviar el taller, perquè el que volíem era que la sessió els hi semblés interessant per poder motivar la participació de les properes.
En aquest cas com la primera fase era de sensibilització, la meva coordinadora i jo vàrem acordar fer-la una miqueta més informal.

DESENVOLUPAMENT ACTIVITAT:
Les famílies van ser rebudes amb un espai d’acollida amb cafè o te. En total hi van assistir sis famílies, una participació que tot i ser baixa, va resultar satisfactòria si es compara amb tallers anteriors perquè tant el de violència, com la primera proposta del taller sobre pantalles no es va presentar ningú.
En iniciar la sessió, la meva coordinadora present durant tota l’activitat, em va fer la presentació. Algunes de les famílies ja em coneixien ja que soc la referent del grup de mitjans i joves del servei, però d’altres, vinculades als grups de petits i grans no. Tot seguit, vaig fer una breu presentació personal.
A continuació, es va explicar que aquest taller constituïa la primera sessió d’un cicle de tres. També es van exposar de manera general els altres formats previstos per a les properes sessions, amb l’objectiu de recollir l’opinió de les famílies i observar tant les seves reaccions com la comunicació no verbal.En aquest sentit, es va detectar una actitud oberta i un interès notable per la proposta.

Per iniciar la sessió, es va generar una conversa informal al voltant de diferents qüestions: què entenen les famílies per tecnologies, quins dubtes o inquietuds els agradaria abordar en les sessions següents i especialment, quines expectatives tenien respecte als tallers.

Les respostes van ser diverses:
Pel que fa al concepte de tecnologies, la majoria de famílies van fer referència principalment al telèfon mòbil i als videojocs en línia, mentre que només una mare va mencionar explícitament les xarxes socials, concretament TikTok. Pel que fa les expectatives, dubtes i inquietuds, totes esmentaven que sentien que els seus fills/es eren petits però demanaven molt fer ús de les pantalles i que volien aprendre a gestionar-ho, perquè a vegades sorgien conflictes derivats d’això.
Aprofitant que la conversa fluïa de manera natural, es va introduir la pregunta: “Com feu servir les tecnologies a casa?”. En relació amb el temps d’ús, inicialment totes les famílies van manifestar tenir horaris força establerts durant la setmana. No obstant això, en parlar dels caps de setmana van emergir qüestions rellevants, especialment relacionades amb el propi ús que fan els adults de les pantalles i les xarxes socials.
Moltes mares van expressar el cansament acumulat durant la setmana i van explicar que els caps de setmana tendeixen a quedar-se a casa descansant, fent tasques domèstiques, mirant la televisió o utilitzant el telèfon mòbil, mentre que els infants juguen a videojocs, miren pel·lícules o demanen el mòbil dels adults per veure YouTube o altres continguts digitals.
Davant d’aquestes aportacions, la meva coordinadora i jo vam aprofundir en la reflexió mitjançant preguntes més concretes, com ara: en quins espais s’utilitzen les tecnologies, qui les utilitza, per a quina finalitat i quines dificultats hi troben.
Els dispositius més esmentats van ser el telèfon mòbil i les tauletes. Va resultar especialment rellevant que, en parlar dels espais d’ús, moltes famílies van indicar que els infants utilitzen les tecnologies a la seva habitació i sense supervisió adulta, mentre els adults realitzen altres tasques.
Pel que fa a qui fa ús de les pantalles, va quedar clar que tots els membres de la família, inclosos els adults, en fan un ús habitual. Aquest aspecte va obrir la porta a una reflexió clau que es vol treballar amb les famílies: la importància de la corresponsabilitat adulta i de l’exemple que es dona als infants.

Quant a les dificultats, les famílies van assenyalar principalment que els infants sovint s’avorreixen de jugar i demanen els dispositius i que els hi costa establir i mantenir límits. També esmenten, que alguns videojocs tenen continguts violents que generen por i que la imposició de normes acostuma a provocar conflictes i enfadaments.
Un altre element que va sorprendre va ser que totes les famílies van manifestar que els seus fills i filles juguen a Roblox.

A partir d’aquest fet, es va aprofitar per oferir informació clau sobre aquesta plataforma: què és Roblox i quines problemàtiques i riscos s’han detectat associats al seu ús.
Aquesta introducció va permetre ampliar la reflexió cap als riscos i conseqüències de l’ús de les pantalles, abordant aspectes com el temps d’exposició, els continguts inapropiats, les aplicacions i jocs més utilitzats, així com diverses recomanacions concretes per a les famílies.
Es va posar èmfasi en la importància de l’acompanyament adult, l’establiment de normes clares i consensuades, l’ús del control parental i la comunicació familiar.
La sessió va ser intensa, ja que es van tractar molts temes, però sempre des d’un clima proper i informal. Tot i el temps limitat, es va generar la sensació que les famílies es van quedar amb ganes de continuar aprofundint en la temàtica.
Per aquest motiu, es va explicar que a la següent sessió l’activitat seria més pràctica, tindria una durada una mica superior i es treballarien de manera més específica estratègies i recursos per a la gestió de les pantalles en l’àmbit familiar.
Per tancar la sessió, es va demanar a les famílies que expressessin una paraula que resumís allò que s’emportaven del taller.
Les paraules compartides van ser: Roblox, Normes, Comunicació, Ús que faig, Falta d’informació i Ús del mòbil.

Bona tarda companys i companyes.

Arran de la realització de l’enquesta amb les famílies, vam decidir que la primera sessió tindria lloc el dijous 4 de desembre al SIS. Un cop decidit el dia es va avisar prèviament les famílies per missatgeria instantània.
Quan va arribar el dia, vaig preparar la sala, tenint en compte tots els materials necessaris i procurant crear un ambient acollidor per promoure la participació de les famílies.
A continuació, adjunto una fotografia de l’espai:

Estava molt nerviosa, ja que era la meva primera experiència amb les famílies com a psicopedagoga impartint una formació. Vaig preparar el projector i els vídeos, vaig parlar amb la meva coordinadora i vaig imprimir la informació per poder-la lliurar a les famílies. A més, vaig anticipar possibles preguntes que em podrien fer i vaig cercar informació per tal d’oferir un bon servei i poder respondre adequadament als seus dubtes.
Amb què em vaig trobar? Que no va aparèixer cap família. Vam esperar aproximadament mitja hora i ningú es va presentar.
He de dir que em vaig posar força nerviosa, però la meva coordinadora em va tranquil·litzar, comentant que darrerament s’estava observant una baixa participació en les activitats proposades. Davant d’aquesta situació, vam aprofitar que no hi havia cap família per avaluar quins podrien haver estat els motius de la manca d’assistència.

Vam arribar a les següents conclusions:
1.     Havia estat un mes amb molts tallers programats per part del SIS i possiblement, les famílies se sentien saturades.
2.     L’horari (de 10 a 11 h) no era l’adequat, ja que moltes famílies treballen o compleixen tasques diàries al matí. En canvi, a la tarda quan venen al SIS a deixar els i les infants, els /les resulta més fàcil quedar-se.
3.     El temps meteorològic també hi va influir o això creiem, ja que aquella setmana va començar a fer molt fred i fins i tot, l’assistència dels infants al SIS es va veure reduïda.
4.     El fet de presentar el taller amb un enfocament molt formatiu podria haver-hi desincentivat la participació.

A partir d’aquesta anàlisi, vam plantejar diverses possibles solucions:
1.     Tornar a passar una enquesta a les famílies per consensuar dies i horaris més adequats.
2.     Parlar amb els Serveis Socials Bàsics (SSB) perquè també difonguessin la intervenció entre les famílies amb les quals tenen contacte.
3.     Oferir la formació en un format més informal i proper com ara un “cafè amb famílies”, per motivar l’assistència i fomentar un espai més conversacional. De fet, vàrem reflexionar sobre si la Sala polivalent era la més adequada i vàrem proposar poder fer la següent sessió a la Cala “Espai familiar” per crear un clima més acollidor i proper.

Finalment per concloure aquesta entrada en el portafolis, haig d’esmentar que tot i que la sessió no es va poder dur a terme considero que la situació va ser bastant enriquidora en l’àmbit professional.
Un dels aspectes més rellevants per a mi ha estat l’assumpció d’un rol diferent del realitzat normalment a la meva tasca com a educadora referent dels grups, ja que era el primer cop que assumia el rol de professional que realitza una intervenció directament amb les famílies. Aquest fet va afavorir que preparés i planifiqués tota la sessió d’una forma rigorosa i organitzada, tant amb l’adequació de l’espai, com el material, com a l’hora de coordinar-me amb l’equip, així com en la recerca i preparació de la informació tot anticipant-me a possibles preguntes que poguessin sorgir.
Sí que és veritat que el fet de treballar amb persones adultes directament em generava certa inseguretat i possiblement per aquest motiu, vaig donar tanta importància als aspectes previs a la intervenció. Tanmateix, aquesta experiència m’ha fet recordar que per realitzar una bona intervenció educativa s’ha de començar molt abans del moment de la intervenció i m’ha fet reflexionar sobre la meva pròpia feina també, perquè a vegades la comoditat del dia a dia o la rutina fa que ens oblidem i es descuidin alguns elements fonamentals.
D’altra banda, tota la situació em va generar frustració. Així i tot, la meva coordinadora amb el seu suport em va fer veure aquesta situació no com un fracàs, sinó com una manera d’analitzar la situació des d’una mirada professional. Conjuntament, vàrem poder analitzar els possibles factors que havien influït en la baixa participació de les famílies i vam poder reflexionar.
De fet, aquesta experiència m’ha permès comprendre que la participació de les famílies no depèn únicament de la qualitat del contingut ofert, sinó també de diversos factors contextuals que condicionen la seva implicació. De fet, Badia (2021, p. 26) assenyala que és fonamental el coneixement de les variables personals de les persones participants, ja que aquestes poden actuar com a factors que afavoreixin o dificultin l’èxit de la intervenció psicopedagògica.
El que tinc clar és que com a futura psicopedagoga, he après la importància d’adaptar les propostes a la realitat de les persones participants, tot promovent l’escolta de les seves necessitats, com ara la flexibilitat horària, l’accessibilitat, la percepció de la utilitat de l’activitat o la possible saturació de propostes, entre d’altres.
De manera que a partir d’aquesta situació, he pogut analitzar els diferents elements que poden actuar com a barreres i dificultar que les intervencions socioeducatives es desenvolupin de manera eficaç. Aquest procés d’anàlisi i reflexió posa de manifest la necessitat d’una pràctica professional conscient i ajustada al context. Tal com assenyala Trilla (1989, p. 16) en pedagogia, igual que en altres disciplines epistemològicament properes, no se li exigeix únicament donar compte amb rigor i sistematicitat de la realitat de l’objecte al qual es refereix (l’educació), sinó també cercar les formes més adequades d’intervenir-hi i reflexionar sobre el sentit d’aquesta intervenció.
En aquest sentit, aquesta experiència m’ha permès relacionar la teoria i la pràctica, reforçant la importància de la reflexió com a eina clau per a la millora de la intervenció psicopedagògica.
I finalment, gràcies a aquesta experiència viscuda, em quedo amb la idea que l’avaluació contínua i la capacitat d’adaptació són dos dels elements clau per millorar la intervenció educativa i continuar creixent com a professionals de la psicopedagogia.

Bibliografia:

Trilla, J. (1989). La relació teoria-pràctica en la pedagogia de Paulo Freire. Temps d’Educació, (1), 15–32.  https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6962663

Badia, A. (2021). Principis i fonaments de la intervenció psicopedagògica. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. PID_00283795

Ahir dilluns 22 de desembre es va portar a terme la entrevista de seguiment del pla d’intervenció per tal de copsar com s’està desenvolupant les activitats i si els objectius s’estan acomplint respecte a la programació plantejada.

El fet de fer aquest seguiment mitjançant la entrevista ens dona la oportunitat de valorar l’evolució de les variables clau de la intervenció com la implicació, els aprenentatges, el clima que s’est’a creant etc. En aquest sentit, una entrevista de seguiment a mitja intervenció també permet recollir indicadors qualitatius sobre expectatives, compromís i idoneïtat del les diferents parts implicades i, d’igual manera, ens aporta informació per reajustar aobjectius, activitats i rols mentre el projecte està en fase de desenvolupament (Monereo, et. al, 2006).

En aquesta trobada es posen de manifest i de forma sistemàtica tots els aspectes que ens permetran l’avaluació de la nostre intervenció. Cal destacar la bona predisposició de l’equip tècnic de Salut Mental Anoia en la implicació de la tasca i, més concretament amb la educadora social i tutora que sempre està disponible per resoldre qualsevol dubte o aportar el seu coneixement en la tasca educativa.

ENTREVISTA_SEGUIMENT_ 2025-12-23

Referències bibliogràfiques:

Badia, A. [Antoni]; Mauri, T. [Teresa] i Monereo, C. [Carles] (coords.) La práctica psicopedagógica en educación no formal. 2004. Fundació UOC.

El passat dimecres 3 de desembre, es va posar en marxa una adaptació tipogràfica de les tasques que s’administren als participants de l’activitat d'” Entrena-ment”.

Al grup destinatari de les activitats planificades, es van començar a visualitzar dificultats per llegir les tasques, degut principalment a la mida de les lletres. Per tal de minimitzar aquest fet i no provocar indirectament frustració i desmotivació en el participant, es van prendre mesures correctives amb l’objectiu de paliar aquesta  dificultat.

En contextos d’educació de col·lectius vulnerables, l’adaptació dels materials (incloent-hi tipografia més gran i disseny més clar i entenedor) forma part dels principis d’aprenentatge experiencial i funcional descrits per Knowles et al. (2014), que recomanen ajustar els recursos a les necessitats i limitacions reals de l’alumnat per afavorir l’autonomia.

L’utilització de lletres més grans i materials visualment accessibles no és només una adaptació formal, sinó una condició per garantir que la intervenció en comprensió lectora tingui un reflex real en l’autonomia i la presa de decisions dels participants. Aquesta intervenció va suposar un alt grau de satisfacció per part dels participants i les valoracions es podrien resumir en: “Ara sí que ho veig bé… ara no m’equivocaré…”

Aquesta circumstància fa pensar que, les intervencions psicopedagògiques han de tenir en compte la persona amb la què treballem i tenir en compte les seves necessitats en el moment de plantejar la mateixa intervenció. Per tal d’assolir una intervenció psicopedagògica de qualitat s’ha de centrar en la persona real i en el seu context, i no en programes abstractes desconnectats de les seves necessitats (Monereo i Sol, 1999; Badia et., al, 2004).

Referències bibliogràfiques:

Badia, A. [Antoni]; Mauri, T. [Teresa] i Monereo, C. [Carles] (coords.) La práctica psicopedagógica en educación no formal. 2004. Fundació UOC.

Monereo, C. [Carles] & Solé, I. [Immaculada] (coords.) (1999) El asesoramiento psicopedagógico: una perspectiva profesional y constructivista. Madrid: Alianza (“Psicologia”)

Knowles, M. [Malcom], Holton III, E [Elwood].F., & Swanson, R. [Richard] A. (2014). The Adult Learner: The definitive classic in adult education and human resource development (8th ed.). Routledge. https://doi.org/10.4324/9781315816951

Bon dia companys i companyes,
Aquestes darreres sessions he estat treballant amb la meva coordinadora per organitzar com es durà a terme el projecte d’intervenció amb famílies i he anat creant diversos materials que adjuntaré al portafolis perquè pugueu seguir el meu procés de treball.
Una de les necessitats detectades al SIS és la manca de participació de les famílies en els tallers i activitats. Per exemple, recentment es va organitzar un taller sobre les violències de gènere coincidint amb el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, però no va assistir cap família.
Arran d’això, mentre ultimàvem la planificació de la intervenció, la meva coordinadora em va demanar que elaborés un cartell amb diferents dates perquè les famílies poguessin escollir el dia que els anés millor.
D’aquesta manera, esperem garantir una participació més elevada i assegurar l’èxit de la intervenció, a més, hem creat una enquesta amb tres opcions de dia i diferents franges horàries, amb la previsió de tenir les respostes com a màxim el dia 02/12.
Revisant l’activitat, la coordinadora també em va demanar que millorés la introducció de la dinàmica, incorporant una part avaluativa inicial per conèixer què saben les famílies o què esperen del taller. He afegit, per tant, un seguit de preguntes introductòries de reflexió, com ara: “Què enteneu per tecnologies o pantalles?”, “Quines aplicacions, jocs o xarxes utilitzen més els vostres fills/es? I vosaltres?”, “Quines dubtes o preguntes us agradaria treballar en les pròximes sessions?”, “Què espereu d’aquests tallers?”, entre d’altres.
Finalment, he elaborat una infografia amb informació rellevant que tindrem a mà durant la sessió i que també penjarem al taulell informatiu perquè les famílies la puguin consultar. A més, les educadores del servei també la podran utilitzar com a recurs de suport.
Ara bé, he de reconèixer que tinc una mica de por que les famílies no hi assisteixin, sobretot pels horaris disponibles i per les dates en què ens trobem. El mes de desembre sol ser complicat pel que fa a la implicació: les famílies tenen tutories a l’escola, diversos preparatius i en general, estan més centrades en l’arribada de les festes.
Tot i així, la meva coordinadora m’està donant molt de suport i em transmet molta tranquil·litat. Em recorda que no m’amoïni, que la intervenció és molt interessant i que si cal, ja trobarem la manera d’adaptar-la perquè es pugui dur a terme amb èxit.
A més, tot aquest procés m’està ajudant a observar la feina que ella realitza. La seva manera de gestionar les absències i de buscar solucions o alternatives per promoure la participació de les famílies m’ha semblat molt enriquidora. He pogut veure com s’esforça per adaptar-se a les necessitats de les famílies—tant en horaris com en dies—i com els ofereix un paper actiu en la presa de decisions, promovent la seva implicació des del respecte i la corresponsabilitat.
Aquest procés m’està ajudant a entendre d’una manera molt més profunda, la complexitat del treball amb famílies dins dels serveis socials i educatius. També he pogut veure que la meva primera reacció davant les dificultats ha estat la inquietud o la por que la intervenció no tingui l’èxit esperat. A nivell personal, aquest procés m’està ensenyant a no veure les dificultats com un límit, sinó com una part natural de la intervenció socioeducativa.
A continuació adjuntaré el cartell i la infografia amb informació rellevant. Al llarg d’aquesta setmana us aniré mostrant la intervenció i els materials que he utilitzat, per si us poden servir o els voleu adaptar per als vostres projectes.

Ahir dimecres 26 de novembre de 2025, es va portar a terme les sessions 1 i 2 de les activitats programades per el projecte d’intervenció plantejat.

Recordem que la sessió 1, tenia la temàtica de “llegim l a realitat” on l’objectiu era identificar informai ció essencial en textos reals i aplicar-la a accions quotidianes. En el cas de la sessió 2, estava centrada en l’activitat 2, anomenada Indaguem? on l’objectiu era fer inferències correctes que es poden deduir llegint amb atenció. Com a comentari addicional cal assenylar que un participant en concret em va comentar que la lletra de la redacció de les activitats era massa petita. Vam acordar donar-li suport a la lectura i realització amb la col·laboració d’una de les educadores.

Es van dur a terme dues activitats en una mateixa sessió perquè la sessió programada per el dimecres 19 de novembre no es va poder realitzar donat que els i les participants de l’activitat estaven a una sortida de tot el dia.

Bona tarda, us deixo la planificació i disseny d’intervenció psicopedagògica realitzada per la millora de la comprensió lectora i l’autonomia de les persones amb problemàtica de salut mental del Club social Aidar. El fet de treballar aquest aspecte en aquest col·lectiu ajuda a minimitzar l’angoixa que produeix no interpretar informacions de la vida quotidiana com a factures, revisions de grau, folletons i informacions vàries que es troben en el dia a dia.

El disseny de les activitats s’ha focalitzat en aquest aspecte perquè les informacions que es desenvolupin a les activitats tinguin una contrapartida en el dia de les persones amb trastorn mental. Confiem que els resultats sigui ben satisfactoris!!

Fins ben aviat!