L’objectiu d’aquesta sessió era oferir a les famílies recursos i eines per planificar i estructurar l’ús de les pantalles a casa, amb la finalitat de reflexionar sobre la manera com dialoguen i es comuniquen dins l’àmbit familiar.
L’activitat proporcionava estratègies i pautes concretes per regular i supervisar l’ús de la tecnologia. En aquest post no em centraré a analitzar la baixa participació, ja que, que cinc mares assistissin ja representa un bon començament, tenint en compte la participació anterior i les dates. D’aquestes cinc participants, dues ja havien assistit a la sessió anterior.

Aquesta vegada vam realitzar la sessió a la sala Polivalent, ja que la Cala “Espai Familiar” estava ocupada. Tot i que a l’inici vam passar una mica de fred, la temperatura es va tornar més agradable a mesura que avançava la sessió.

Desenvolupament de la sessió:
Per començar, vaig fer un resum de la sessió anterior amb l’objectiu de posar al dia les noves participants i refrescar la memòria de les que ja havien assistit. A continuació, vam col·locar a la pissarra tres categories: “Riscos”, “Alternatives” i “Acompanyament”. Abans de repartir les targetes, vaig preguntar a les mares si coneixien el significat de cada paraula i totes van confirmar ràpidament que sí.
Després, es van entregar a cada participant diverses targetes desordenades. Aquí vaig cometre dos errors:

• Les targetes estaven impreses en català i algunes mares van tenir dificultats per entendre-les, així que vam haver de llegir-les en veu alta i explicar-ne el significat en castellà.

• Les targetes tenien el mateix color que els títols de les categories. Per això, vam modificar la dinàmica abans de començar i en comptes d’elevar les targetes i col·locar-les en el títol corresponent, les llegíem en veu alta i posteriorment les vaig ubicar jo mateixa amb l’ajuda d’alguna participant, per crear un mapa visual del coneixement compartit.

La dinàmica consistia a col·locar cada targeta en la categoria que consideressin més adequada segons el seu contingut. A mesura que les vinculaven amb la categoria, es generava conversa sobre les frases. Al principi, la participació va ser tímida, ja que algunes mares temien ser jutjades. Va ser quan una d’elles va compartir un conflicte amb el seu fill que la dinàmica va començar a desenvolupar-se de manera més fluida, animant la resta a intervenir. Aquest moment va ser especialment interessant, pel fet que permetia observar com raonaven les mares: si de manera individual, consultant les altres, qui estava més implicada i qui menys motivada.
La dinàmica va fluir molt bé, probablement gràcies a la mida reduïda del grup. Algunes mares reien, altres mostraven inseguretat i consultaven contínuament, però en general hi va haver un alt nivell d’interès. La categoria que més els va costar diferenciar va ser la d’“Alternativa” i “Acompanyament”, mentre que els “Riscos” es van identificar ràpidament.
Un cop col·locades les targetes, vam fer una revisió per categories. Van sorgir debats que evidenciaven que sovint el seu pensament se centra a resoldre problemes immediats en lloc de planificar hàbits sostenibles. També van compartir experiències personals i van expressar preocupació pel benestar emocional dels fills i filles.

Totes les participants es troben en situacions de vulnerabilitat. Moltes van comentar l’estrès que senten en el dia a dia, la sensació de saturació i la manca d’habilitats o recursos per gestionar certes situacions. Algunes també van mencionar sentir-se poc escoltades o sense suport per part de les seves parelles a l’hora d’establir límits.

El més rellevant que vaig extreure de la sessió va ser la motivació d’algunes mares per aprendre i millorar, evidenciada en la seva disposició a participar i escoltar. Al mateix temps, va quedar palesa la seva necessitat de rebre estratègies pràctiques i aplicables per evitar conflictes relacionats amb les noves tecnologies, en lloc de conceptes abstractes.

Per concloure, vaig fer que cada mare triés dos targetes i expliqués el motiu de la seva elecció, generant un espai de diàleg i aprenentatge compartit.

Observacions principals:

• Les mares mostraven necessitat de suport, escolta i guia.

• Esmenten experiències d’estrès i saturació en el dia a dia.

• Mostren motivació per aprendre i millorar.

• Es percep, poca autocrítica respecte al seu propi ús de les pantalles, tot i ser conscients de la necessitat de gestionar millor el temps amb la tecnologia.

• Es presenten, problemes de comunicació familiar, especialment dificultats per dialogar amb els fills i sensació de manca de suport per part de les parelles en l’establiment de normes i límits.

Reflexió de la sessió:
Aquesta sessió ha posat de manifest la complexitat i la riquesa de treballar amb famílies en situació de vulnerabilitat en relació amb l’ús de les pantalles. També m’ha fet pensar sobre la importància de crear espais segurs i de confiança, on es permeti l’expressió de vivències personals i el debat respectuós.
Les estratègies de treball amb famílies han de combinar la reflexió conjunta amb exemples pràctics i aplicables que puguin integrar immediatament en la seva rutina quotidiana, sino percebo que no s’assoleixen amb facilitat.

En definitiva, més enllà de l’ús de les pantalles, és fonamental treballar l’acompanyament familiar, les habilitats de comunicació i el suport emocional per afavorir relacions familiars més saludables i consensuades.

La següent sessió, centrada específicament en la comunicació, es va programar pel 9 de desembre, de 10 a 11 h, coincidint amb la tornada de Reis.

Durant les meves practiques curriculars al centre obert Capicua he tingut l’oportunitat de participar en diversos tallers familiars. Aquestes activitats han estat dissenyades i implementades per les educadores socials i la integradora social del centre, i jo hi he format part en el seu desenvolupament, fet  que m’ha permès viure-les de manera propera i enriquidora.

Concretament, he pogut participar en tres tallers familiars adreçats als dos grups amb els quals treballo els dimecres: el grup de petits (4 a 7 anys) i el grup de grans (de 9 a 12 anys). El primer taller va consistir en l’elaboració de panellets amb motiu de la Castanyada; el segon, a finals de novembre, va ser un bingo de la tardor; i el tercer va ser un taller nadalenc en què les famílies van crear un marc decoratiu i es van poder fer una fotografia amb l’escenografia elaborada prèviament pels adolescents del centre obert Capicua.

Aquests tallers tenen com a objectiu principal compartir una activitat lúdica en família, afavorint espais de trobada entre pares, mares, altres familiars i fills, mitjançant tallers de cuina, manualitats o dinàmiques conjuntes. Alhora, permeten conèixer les famílies del centre obert, crear vincles de confiança i oferir un espai d’acolliment i convivència entre infants, famílies i professionals. En aquest sentit, es promou el treball amb les famílies com a element clau per a potenciar una criança positiva, reforçar el vincle familiar i fomentar la participació activa de les famílies en la vida del centre, tot promovent valors de respecte i diversitat.

Des d’una mirada psicopedagògica sociocomunitària, aquests espais resulten especialment rellevants, ja que faciliten la comunicació i el diàleg entre famílies i professionals. Tal com assenyala Rodríguez-Triana (2018), el diàleg és una pràctica educativa essencial la qual ens permet establir relacions harmòniques entre pares/mares, fills i institucions educatives amb un objectiu comú: millorar la qualitat del procés educatiu, sobrepassant l’àmbit estrictament individual. Els tallers familiars del centre obert Capicua es configuren com un espai privilegiat per aquest diàleg, on es poden compartir inquietuds, dificultats i progressos en el desenvolupament dels infants.

A més, aquestes activitats s’emmarquen dins del treball en xarxa i la coordinació comunitària. Roehrig (2018) destaca la importància del treball comunitari i del contacte estret entre professionals i famílies, partint de les seves pròpies demandes. Així mateix Spoth i Redmond (2000) subratllen la necessitat d’utilitzar estratègies que facilitin l’accés i incentivïn la participació activa de les famílies. Els tallers familiars responen a aquets plantejaments, ja que ofereixen un espai informal, proper i accessible que convida les famílies a participar sense pressió ni prejudicis.

Personalment, la participació en aquests tallers m’ha permès conèixer millor les famílies del centre obert i observar les dinàmiques familiars que es donen en un context diferent del quotidià. He pogut veure els infants en altres relacions, més còmodes i segurs, mostrant il·lusió quan els seus familiars participen al centre i comparteixen amb ells/elles les activitats que formen part del seu dia a dia. Aquestes situacions aporten una informació molt valuosa per comprendre millor el context vital de cada infant i detectar possibles necessitats o línies d’intervenció futures.

Així bé, considero que aquests espais estableixen una base sòlida per a la construcció d’una relació de confiança entre famílies i professionals, afavorint un clima de col·laboració que repercuteix directament en el benestar dels infants.

Referències bibliogràfiques

Rodríguez-Triana, Z. (2018). Qué y cómo se enseña y aprende en la familia. Un asunto de interés para la escuela. evista Latinoamericana de Estudios Educativos, 14(2), 132- 157. https://www.redalyc.org/jatsRepo/1341/134157078007/html/index.html

Roehrigh, C. (2018). Protocolo de implantación rigurosa: un elemento esencial en la implementación del SFP en Francia. En Orte, C. y Ballester L. (Eds.), Intervenciones efectivas en prevención familiar de drogas (pp. 49-64). Octaedro.

Spoth, R. L., y Redmond, C. (2000). Research on family engagement in preventive interventions: Toward improved use of scientific findings in primary prevention practice. Journal of Primary Prevention, 21(2), 267–284.

Durant la meva estada en les pràctiques he pogut formar part de gran varietat de dinàmiques desenvolupades en el centre obert. La que us vull presentar a continuació forma part d’una activitat de suport a la integració grupal i comunitària desenvolupada a la Fundació Onada de Torredembarra. Aquesta activitat s’inscriu dins del Pla Educatiu d’Entorn i respon a una dimensió de dinamització social de l’acció comunitària, entesa com l’activació i enfortiment dels vincles socials entre persones, col·lectius i recursos del territori (Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària, 2021). Afavorint la connexió entre els serveis del territori, les professionals i les famílies del centre obert Capicua, per tal de promoure la convivència, la inclusió i el coneixement mutu.

La Fundació Onada és un recurs comunitari que ofereix atenció diürna a persones adultes amb discapacitat i/o trastorn mental. Al centre s’hi duen a terme activitats en matèria d’inserció laboral, formació i acompanyament, per tal de facilitar que les persones amb discapacitat pugin viure en una societat diversa, amb igualtat d’oportunitats i una bona qualitat de vida. Durant la visita, se’ns va mostrar les instal·lacions i se’ns va explicar amb detall el funcionament del centre, els seus objectius i les funcions que desenvolupen els professionals i els usuaris del centre.

L’activitat va consistir en un taller d’elaboració de sals aromatitzades amb espècies, en el quals van participar els usuaris de la Fundació, les professionals del centre obert Capicua, les mares dels infants del centre Capicua i jo mateixa. Més enllà de l’activitat manual, el taller va esdevenir un espai d’interacció, diàleg i convivència, que va facilitar la relació entre professionals i famílies, va reforçar els vincles entre les pròpies mares i va promoure una experiència compartida amb els usuaris de la Fundació en un ambient relaxat i agradable.

Des d’una perspectiva psicopedagògica, aquesta activitat va permetre destacar el treball comunitari i el paper de les experiències compartides com a eina de cohesió social. La participació conjunta va afavorir la socialització, la comunicació i el coneixement del territori, alhora que va contribuir a trencar estereotips associats a la malaltia mental i la discapacitat intel·lectual, promovent una mirada inclusiva i respectuosa cap a la diversitat.

La visita a la Fundació Onada ha estat una experiència especialment enriquidora en el meu procés de formació com a psicopedagoga. M’ha permès conèixer una altra de les funcions que es desenvolupen des del centre obert, posant en valor l’acció psicopedagògica sociocomunitària com a eina de connexió entre les persones i el territori. Aquesta experiència m’ha ajudat a comprendre el paper del centre obert com a agent comunitari que promou la inclusió, el treball en xarxa i la participació activa, contribuint a la construcció de vincles socials i la reducció de situacions d’exclusió. Així mateix, he pogut observar com la intervenció psicopedagògica va més enllà de l’atenció individual, incidint en el benestar col·lectiu i en la generació d’entorns més cohesionats.

D’aquesta manera, personalment penso que aquesta experiència ha reforçat el meu paper com a psicopedagoga, compromesa amb una pràctica preventiva, inclusiva i transformadora, que situa la comunitat com un espai essencial per a l’aprenentatge i el desenvolupament (Valencia, 2025).

Referències bibliogràfiques

Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària (2021). Els plans locals d’acció comunitària per a la inclusió social. Generalitat de Catalunya. Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. https://dixit.gencat.cat/web/.content/home/04recursos/02publicacions/02publicacions_de_bsf/11serveis_socials/plans_locals_accio_comunitaria_inclusio/plans_locals_accio_comunitaria_inclusio.pdf

Valencia, H. S. (2025). Psicopedagogía: Enfoque social-comunitario y su aporte a la formación ciudadana. Revista Latinoamericana de Educación [RLE]. 3(3). https://idicap.com/ojs/index.php/rle/article/view/430/432

Un cop realitzada la intervenció amb les famílies i analitzada la informació recollida durant la sessió, la meva coordinadora i jo vam fer una valoració globalment positiva de l’activitat. Ambdues vam coincidir que havia estat una sessió profitosa, ja que va permetre sensibilitzar les famílies sobre la temàtica de l’ús de les pantalles de manera realista, però sense generar alarma. A més, les famílies assistents es van mostrar interessades en les informacions i reflexions que es van anar abordant, especialment cap al final de la sessió.

Tot i això, també vam detectar algunes limitacions, com per exemple que la sessió va acabar tenint un caràcter més aviat informal i que van participar poques famílies. Aquest aspecte és una preocupació present des de l’inici de curs, ja que la coordinadora manifesta que enguany observa una disminució de la implicació familiar en el servei i expressa la necessitat d’entendre’n els motius.

El debat posterior es va centrar principalment en aquesta qüestió, més que no pas en la valoració de l’activitat, ja que ambdues consideràvem que la proposta havia estat adequada i coherent amb els objectius plantejats. No obstant això, el fet que hi participessin poques famílies implica que un percentatge elevat, que també presenta preocupacions relacionades amb l’ús de les pantalles, no està rebent aquest acompanyament preventiu.

Aquesta manca d’intervenció es veu reflectida en les conductes de molts infants i adolescents del servei i tendeix a agreujar-se amb l’edat, especialment durant l’adolescència, una etapa evolutiva caracteritzada per importants canvis físics, biològics i neurològics (Casado, 2020; Poliak, 1999).

Cal destacar que aquesta intervenció tenia un caràcter preventiu i estava dirigida a famílies amb infants d’entre 5 i 12 anys, amb l’objectiu de treballar l’ús conscient i saludable de les pantalles en edats primerenques per reduir possibles conseqüències negatives a mitjà i llarg termini. Després de la primera sessió, i malgrat haver introduït alguns canvis respecte a la proposta inicial, vam reflexionar sobre els possibles motius pels quals les famílies continuaven sense assistir-hi de manera regular.

En primer lloc, vam considerar que algunes famílies poden sentir-se saturades per la quantitat de formacions que es proposen des del servei. Moltes d’elles estan ateses simultàniament per diversos dispositius i professionals, fet que pot generar una sensació de sobrecàrrega i malestar, ja que “no deixen de rebre opinions sobre com crien els seus fills i filles”.

En segon lloc, es detecta una dificultat específica amb les famílies de nova incorporació, que mostren una menor implicació en les activitats grupals. Aquesta manca de participació podria estar relacionada amb la manca de vincle amb el servei i amb el fet que “encara no se senten prou part de l’espai”.

Finalment, també es va identificar el factor horari com una possible barrera. Tot i que moltes famílies no tenen una ocupació laboral, acostumen a utilitzar el matí per fer gestions i tasques domèstiques, i “venir al SIS en aquest horari els suposa un inconvenient”.
Malgrat ser conscients d’aquesta limitació, no va ser possible modificar l’horari, ja que coincidia amb el meu període de pràctiques.

Amb la voluntat de millorar la participació, per a la segona sessió es va plantejar una proposta que fós més pràctica i vivencial, orientada a treballar amb les famílies estratègies i recursos concrets per a la gestió conscient i saludable de les noves tecnologies en l’àmbit familiar. En aquest context, vaig comentar a la meva coordinadora la informació recollida durant la primera sessió i li vaig proposar mantenir converses breus amb la resta de professionals de l’equip, amb l’objectiu de contrastar la seva percepció amb la informació aportada per les famílies i adaptar encara més els continguts de la segona intervenció. La proposta va ser ben acollida i es va dur a terme.

A partir d’aquestes converses, es van identificar diverses idees clau compartides per l’equip educatiu. D’una banda, les professionals observen signes d’ús problemàtic o de possible dependència de les pantalles, especialment en adolescents, com ara ansietat davant la desconnexió, necessitat constant de revisió del dispositiu, comparació social, alteracions del son o afectació del rendiment acadèmic.

En relació amb els infants més petits, observen una adquisició molt precoç d’habilitats tecnològiques i en paraules d’una educadora referent de l’espai familiar: “infants de sis mesos… fan com ‘deslizar’ el dit dins de la pantalla”.

Totes les professionals coincideixen en que aquest ús intensiu de les pantalles no afecta únicament els menors, sinó també els adults. De fet la companya va expressar : “sovint són els mateixos adults els que mostren conductes similars”, fet que mostra com la seva conducta incideix directament en el vincle afectiu i en el temps de qualitat que es comparteix.
En aquest sentit, una professional va assenyalar el següent: “ens trobem que les famílies venen al SIS i en les esperes en comptes d’estar amb el seu fill o filla o amb altres mares o pares, es fiquen amb el mòbil”.

També es detecta una manca generalitzada de supervisió i mediació familiar en l’ús de les tecnologies, amb una escassa presència de control parental i una absència de rutines i normes clares. Tal com recullen diverses professionals: “són nens amb els quals hi ha molta escassetat de control parental”, “ hi ha consum a qualsevol hora i en qualsevol moment, no hi ha una estructura” i “hi ha dificultats per poder establir límits amb l’ús de les tecnologies i amb el temps que hi dediquen”.

Finalment, es posa èmfasi en el paper fonamental de l’adult com a referent i model de conducta: “l’adult té un paper molt important”, especialment “en el sentit de modelar el comportament d’aquests infants”.

En infants de 3 a 5 anys, les professionals observen que “fan un ús bastant desmesurat de les pantalles i no hi ha un control parental darrere, ni un acompanyament”. I l’equip davant d’aquesta realitat destaca la importància de crear pactes familiars i fomentar la corresponsabilització com a estratègia clau per a la gestió saludable de les pantalles.

A partir de tota la informació recollida, vaig revisar l’activitat pràctica que tenia inicialment plantejada i en vaig modificar alguns aspectes amb l’objectiu de potenciar aquells elements clau que les meves companyes havien assenyalat.

Les adaptacions realitzades van permetre ajustar millor la proposta a les necessitats reals de les famílies, incorporant estratègies concretes relacionades amb l’establiment de límits, la creació de rutines, el modelatge adult i la corresponsabilització familiar en l’ús de les pantalles.

Des de la perspectiva psicopedagògica, l’educació no es limita a transmetre coneixements, sinó que implica acompanyar les persones, facilitar-los instruments i crear situacions en les quals puguin construir el seu propi aprenentatge i saber, a partir de les seves experiències, de la vida quotidiana, de les seves lluites, èxits i fracassos, tot connectant les estratègies familiars amb el context comunitari i la vida real (Lengrand, 1973, citat per Cano, p. 101).

Tenint en compte això a continuació, adjunto el material utilitzat a la segona intervenció, per si es vol consultar o reutilitzar.
https://www.canva.com/design/DAG9jh-yM7I/d38FUFkQ8CgrxpDl3MJq_A/edit?utm_content=DAG9jh-yM7I&utm_campaign=designshare&utm_medium=link2&utm_source=sharebutton

Finalment, conjuntament amb la meva coordinadora, vam decidir que la següent intervenció es duria a terme el 22 de desembre, aprofitant l’obertura especial de Nadal del servei.

Aquesta obertura té com a objectiu afavorir la continuïtat i el seguiment de les famílies dins el SIS, tot i que la participació en l’activitat és de caràcter voluntari.

Bibliografia:
Cano, A. (2006). La intervenció psicopedagògica en l’educació no formal de persones adultes. Badia, A. , Mauri, T. i Monereo, C. (Coords.), La pràctica psicopedagògica en educació no formal (Vol. II, pp. 100–112). Universitat Oberta de Catalunya.

Casado, M. (2020). Introducció a la psicologia del desenvolupament, psicologia de la personalitat i psicologia clínica i de la salut. PID_00269946. Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Poliak, J. (1999). Capítulo 10: Counseling en la adolescencia. En Counseling humanístico: Teoría y práctica (pp. 292–308). Ediciones del Instituto Holos, Centro Argentino de Psicología Humanística y Counseling. https://holossanchezbodas.com/wp-content/uploads/2021/03/Adolescencia.pdf

Arran de la baixa participació en la sessió anterior, es van dur a terme diverses accions amb l’objectiu de promoure una major assistència en aquesta nova convocatòria.

D’una banda, es va tornar a realitzar una enquesta per proposar dates, però en aquesta ocasió es van concretar dues opcions fixes: 11 de desembre de 10:00 a 11:00 h o 15 de desembre de 10:30 a 11:30 h. La data més votada va ser la de l’11 de desembre, tot i així, només es van recollir nou votacions de 36 participants en total,  fet que indica que la participació a l’enquesta va continuar sent baixa.

Paral·lelament, es va modificar la descripció de l’activitat. En lloc d’utilitzar el títol inicial “Les pantalles i els infants: allò que cal saber”, es va optar per una proposta més propera i atractiva:
“Taller de pantalles ✨ Un espai proper per parlar de pantalles, entendre el seu impacte en els infants i descobrir maneres senzilles de fer-ne un ús més saludable a casa”.
Aquesta nova formulació posava l’accent en el caràcter pràctic i vivencial de l’activitat, presentant-la com un espai de xerrada, cafè i reflexió a partir de les experiències de les persones participants.

Per tal d’incentivar la participació de les famílies, es van dur a terme les següents accions:

1. La meva coordinadora va contactar amb la referent de Serveis Socials Bàsics (SSB) per informar-la de la baixa participació detectada i explicar que en el marc de les meves pràctiques del màster de Psicopedagogia, havia dissenyat una intervenció de tres sessions per treballar l’ús de les pantalles amb infants d’entre 5 i 12 anys. A partir d’aquesta conversa, la referent de SSB va suggerir que se li enviés un correu electrònic de recordatori perquè el fes arribar tant a ella com a la resta d’educadores del servei i així també recordar-ho a les famílies.
   
2. Es va informar les famílies de manera directa durant les recollides dels infants a les tardes del SIS, recordant-los la data del taller i destacant que no es tractava d’una formació teòrica, sinó d’una activitat pràctica i participativa.

   Es va subratllar molt que l’objectiu era oferir un espai d’escolta i suport, on compartir experiències i conèixer diferents maneres de gestionar l’ús intensiu de les tecnologies per part dels infants.

3. Finalment, el dia abans de l’activitat es va enviar un recordatori a través de missatgeria instantània, en el qual s’esmentaven tant el taller del matí com el de la tarda, amb la intenció de facilitar que les famílies el tinguessin present i poguessin assistir-hi després de deixar els infants a l’escola.
   

DIA ACTIVITAT:
Aquest cop l’activitat no es va proposar de fer a la sala polivalent, si no a l’espai familiar, perquè és on està el sofà, la cafetera i l’ambient és més proper i tranquil. També vàrem haver de canviar el taller, perquè el que volíem era que la sessió els hi semblés interessant per poder motivar la participació de les properes.
En aquest cas com la primera fase era de sensibilització, la meva coordinadora i jo vàrem acordar fer-la una miqueta més informal.

DESENVOLUPAMENT ACTIVITAT:
Les famílies van ser rebudes amb un espai d’acollida amb cafè o te. En total hi van assistir sis famílies, una participació que tot i ser baixa, va resultar satisfactòria si es compara amb tallers anteriors perquè tant el de violència, com la primera proposta del taller sobre pantalles no es va presentar ningú.
En iniciar la sessió, la meva coordinadora present durant tota l’activitat, em va fer la presentació. Algunes de les famílies ja em coneixien ja que soc la referent del grup de mitjans i joves del servei, però d’altres, vinculades als grups de petits i grans no. Tot seguit, vaig fer una breu presentació personal.
A continuació, es va explicar que aquest taller constituïa la primera sessió d’un cicle de tres. També es van exposar de manera general els altres formats previstos per a les properes sessions, amb l’objectiu de recollir l’opinió de les famílies i observar tant les seves reaccions com la comunicació no verbal.En aquest sentit, es va detectar una actitud oberta i un interès notable per la proposta.

Per iniciar la sessió, es va generar una conversa informal al voltant de diferents qüestions: què entenen les famílies per tecnologies, quins dubtes o inquietuds els agradaria abordar en les sessions següents i especialment, quines expectatives tenien respecte als tallers.

Les respostes van ser diverses:
Pel que fa al concepte de tecnologies, la majoria de famílies van fer referència principalment al telèfon mòbil i als videojocs en línia, mentre que només una mare va mencionar explícitament les xarxes socials, concretament TikTok. Pel que fa les expectatives, dubtes i inquietuds, totes esmentaven que sentien que els seus fills/es eren petits però demanaven molt fer ús de les pantalles i que volien aprendre a gestionar-ho, perquè a vegades sorgien conflictes derivats d’això.
Aprofitant que la conversa fluïa de manera natural, es va introduir la pregunta: “Com feu servir les tecnologies a casa?”. En relació amb el temps d’ús, inicialment totes les famílies van manifestar tenir horaris força establerts durant la setmana. No obstant això, en parlar dels caps de setmana van emergir qüestions rellevants, especialment relacionades amb el propi ús que fan els adults de les pantalles i les xarxes socials.
Moltes mares van expressar el cansament acumulat durant la setmana i van explicar que els caps de setmana tendeixen a quedar-se a casa descansant, fent tasques domèstiques, mirant la televisió o utilitzant el telèfon mòbil, mentre que els infants juguen a videojocs, miren pel·lícules o demanen el mòbil dels adults per veure YouTube o altres continguts digitals.
Davant d’aquestes aportacions, la meva coordinadora i jo vam aprofundir en la reflexió mitjançant preguntes més concretes, com ara: en quins espais s’utilitzen les tecnologies, qui les utilitza, per a quina finalitat i quines dificultats hi troben.
Els dispositius més esmentats van ser el telèfon mòbil i les tauletes. Va resultar especialment rellevant que, en parlar dels espais d’ús, moltes famílies van indicar que els infants utilitzen les tecnologies a la seva habitació i sense supervisió adulta, mentre els adults realitzen altres tasques.
Pel que fa a qui fa ús de les pantalles, va quedar clar que tots els membres de la família, inclosos els adults, en fan un ús habitual. Aquest aspecte va obrir la porta a una reflexió clau que es vol treballar amb les famílies: la importància de la corresponsabilitat adulta i de l’exemple que es dona als infants.

Quant a les dificultats, les famílies van assenyalar principalment que els infants sovint s’avorreixen de jugar i demanen els dispositius i que els hi costa establir i mantenir límits. També esmenten, que alguns videojocs tenen continguts violents que generen por i que la imposició de normes acostuma a provocar conflictes i enfadaments.
Un altre element que va sorprendre va ser que totes les famílies van manifestar que els seus fills i filles juguen a Roblox.

A partir d’aquest fet, es va aprofitar per oferir informació clau sobre aquesta plataforma: què és Roblox i quines problemàtiques i riscos s’han detectat associats al seu ús.
Aquesta introducció va permetre ampliar la reflexió cap als riscos i conseqüències de l’ús de les pantalles, abordant aspectes com el temps d’exposició, els continguts inapropiats, les aplicacions i jocs més utilitzats, així com diverses recomanacions concretes per a les famílies.
Es va posar èmfasi en la importància de l’acompanyament adult, l’establiment de normes clares i consensuades, l’ús del control parental i la comunicació familiar.
La sessió va ser intensa, ja que es van tractar molts temes, però sempre des d’un clima proper i informal. Tot i el temps limitat, es va generar la sensació que les famílies es van quedar amb ganes de continuar aprofundint en la temàtica.
Per aquest motiu, es va explicar que a la següent sessió l’activitat seria més pràctica, tindria una durada una mica superior i es treballarien de manera més específica estratègies i recursos per a la gestió de les pantalles en l’àmbit familiar.
Per tancar la sessió, es va demanar a les famílies que expressessin una paraula que resumís allò que s’emportaven del taller.
Les paraules compartides van ser: Roblox, Normes, Comunicació, Ús que faig, Falta d’informació i Ús del mòbil.

Bona tarda companys i companyes.

Arran de la realització de l’enquesta amb les famílies, vam decidir que la primera sessió tindria lloc el dijous 4 de desembre al SIS. Un cop decidit el dia es va avisar prèviament les famílies per missatgeria instantània.
Quan va arribar el dia, vaig preparar la sala, tenint en compte tots els materials necessaris i procurant crear un ambient acollidor per promoure la participació de les famílies.
A continuació, adjunto una fotografia de l’espai:

Estava molt nerviosa, ja que era la meva primera experiència amb les famílies com a psicopedagoga impartint una formació. Vaig preparar el projector i els vídeos, vaig parlar amb la meva coordinadora i vaig imprimir la informació per poder-la lliurar a les famílies. A més, vaig anticipar possibles preguntes que em podrien fer i vaig cercar informació per tal d’oferir un bon servei i poder respondre adequadament als seus dubtes.
Amb què em vaig trobar? Que no va aparèixer cap família. Vam esperar aproximadament mitja hora i ningú es va presentar.
He de dir que em vaig posar força nerviosa, però la meva coordinadora em va tranquil·litzar, comentant que darrerament s’estava observant una baixa participació en les activitats proposades. Davant d’aquesta situació, vam aprofitar que no hi havia cap família per avaluar quins podrien haver estat els motius de la manca d’assistència.

Vam arribar a les següents conclusions:
1.     Havia estat un mes amb molts tallers programats per part del SIS i possiblement, les famílies se sentien saturades.
2.     L’horari (de 10 a 11 h) no era l’adequat, ja que moltes famílies treballen o compleixen tasques diàries al matí. En canvi, a la tarda quan venen al SIS a deixar els i les infants, els /les resulta més fàcil quedar-se.
3.     El temps meteorològic també hi va influir o això creiem, ja que aquella setmana va començar a fer molt fred i fins i tot, l’assistència dels infants al SIS es va veure reduïda.
4.     El fet de presentar el taller amb un enfocament molt formatiu podria haver-hi desincentivat la participació.

A partir d’aquesta anàlisi, vam plantejar diverses possibles solucions:
1.     Tornar a passar una enquesta a les famílies per consensuar dies i horaris més adequats.
2.     Parlar amb els Serveis Socials Bàsics (SSB) perquè també difonguessin la intervenció entre les famílies amb les quals tenen contacte.
3.     Oferir la formació en un format més informal i proper com ara un “cafè amb famílies”, per motivar l’assistència i fomentar un espai més conversacional. De fet, vàrem reflexionar sobre si la Sala polivalent era la més adequada i vàrem proposar poder fer la següent sessió a la Cala “Espai familiar” per crear un clima més acollidor i proper.

Finalment per concloure aquesta entrada en el portafolis, haig d’esmentar que tot i que la sessió no es va poder dur a terme considero que la situació va ser bastant enriquidora en l’àmbit professional.
Un dels aspectes més rellevants per a mi ha estat l’assumpció d’un rol diferent del realitzat normalment a la meva tasca com a educadora referent dels grups, ja que era el primer cop que assumia el rol de professional que realitza una intervenció directament amb les famílies. Aquest fet va afavorir que preparés i planifiqués tota la sessió d’una forma rigorosa i organitzada, tant amb l’adequació de l’espai, com el material, com a l’hora de coordinar-me amb l’equip, així com en la recerca i preparació de la informació tot anticipant-me a possibles preguntes que poguessin sorgir.
Sí que és veritat que el fet de treballar amb persones adultes directament em generava certa inseguretat i possiblement per aquest motiu, vaig donar tanta importància als aspectes previs a la intervenció. Tanmateix, aquesta experiència m’ha fet recordar que per realitzar una bona intervenció educativa s’ha de començar molt abans del moment de la intervenció i m’ha fet reflexionar sobre la meva pròpia feina també, perquè a vegades la comoditat del dia a dia o la rutina fa que ens oblidem i es descuidin alguns elements fonamentals.
D’altra banda, tota la situació em va generar frustració. Així i tot, la meva coordinadora amb el seu suport em va fer veure aquesta situació no com un fracàs, sinó com una manera d’analitzar la situació des d’una mirada professional. Conjuntament, vàrem poder analitzar els possibles factors que havien influït en la baixa participació de les famílies i vam poder reflexionar.
De fet, aquesta experiència m’ha permès comprendre que la participació de les famílies no depèn únicament de la qualitat del contingut ofert, sinó també de diversos factors contextuals que condicionen la seva implicació. De fet, Badia (2021, p. 26) assenyala que és fonamental el coneixement de les variables personals de les persones participants, ja que aquestes poden actuar com a factors que afavoreixin o dificultin l’èxit de la intervenció psicopedagògica.
El que tinc clar és que com a futura psicopedagoga, he après la importància d’adaptar les propostes a la realitat de les persones participants, tot promovent l’escolta de les seves necessitats, com ara la flexibilitat horària, l’accessibilitat, la percepció de la utilitat de l’activitat o la possible saturació de propostes, entre d’altres.
De manera que a partir d’aquesta situació, he pogut analitzar els diferents elements que poden actuar com a barreres i dificultar que les intervencions socioeducatives es desenvolupin de manera eficaç. Aquest procés d’anàlisi i reflexió posa de manifest la necessitat d’una pràctica professional conscient i ajustada al context. Tal com assenyala Trilla (1989, p. 16) en pedagogia, igual que en altres disciplines epistemològicament properes, no se li exigeix únicament donar compte amb rigor i sistematicitat de la realitat de l’objecte al qual es refereix (l’educació), sinó també cercar les formes més adequades d’intervenir-hi i reflexionar sobre el sentit d’aquesta intervenció.
En aquest sentit, aquesta experiència m’ha permès relacionar la teoria i la pràctica, reforçant la importància de la reflexió com a eina clau per a la millora de la intervenció psicopedagògica.
I finalment, gràcies a aquesta experiència viscuda, em quedo amb la idea que l’avaluació contínua i la capacitat d’adaptació són dos dels elements clau per millorar la intervenció educativa i continuar creixent com a professionals de la psicopedagogia.

Bibliografia:

Trilla, J. (1989). La relació teoria-pràctica en la pedagogia de Paulo Freire. Temps d’Educació, (1), 15–32.  https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6962663

Badia, A. (2021). Principis i fonaments de la intervenció psicopedagògica. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. PID_00283795